Justificació
Pensament, acció
Literatura
Llengua
Tria de textos
Vària
   Enrere

Crítica, opinió
Enllaços
Crèdits
Cercador

Incerta glòria

(vegeu també els pròlegs a Incerta glòria)

Olivel de la Virgen, 15 d'octubre.

Altra vegada a Olivel; i amb 40 de febre. Unes angines pescades en aquelles altures glacials dels Cabezos. Ens havien donat un permís col·lectiu perquè el batalló es refés i organitzés a Olivel (de 500 homes en quedaven 150) tot esperant l'arribada de nous reclutes; el retorn va ser trist. Esparracats, amb les sabates rebentades, menjats de polls, molts amb sarna -i el dia de l'arribada era rúfol i depriment, fosc en ple migdia com si ja fos vespre. ¡Que diferent tot plegat d'aquell altre dia, el de la primera arribada!

He retrobat el meu llit; ¡quina sensació de companyia, aquest clot familiar del matalàs! ¿I si realment fos ell, l'alferes? No hi pensis; no et turmentis; la cosa no té adob. El dormitori fa aquella olor d'ametlles amargues de sempre. En Picó, en Cruells, el comandant i el metge venien a fer tertúlia al volt del llit i jo pensava amb estupor com els sentia estranys aleshores, fa quatre mesos, quan els anava veient per primera vegada a Castel de Olivo. Ara som com una família. El doctor em donava unes pastilles de no sé què i per increïble que sembli feien baixar la temperatura; la tia Olegària també hi ficava cullerada: em preparava, d'amagat del metge, unes infusions d'herbes que calia prendre ben calentes. Fins m'untà l'esquena amb un tomàquet escalivat; no hauria dormit tranquil·la sense aplicar-me aquest remei, que segons ella és infal·lible contra les angines, i al capdavall ¿quin mal podia fer-me? A mi em costava tan poc deixar-me untar i a ella la feia tan feliç...

Cada gest que fa per mi, creu que una altra vella el fa pel seu nét qui sap a on. El seu nét... Potser dient-li francament la cosa sortiria de dubtes; aclariria d'una vegada que el seu nét no ha estat mai alferes, que no ha festejat mai amb cap Irene. Cada cop que vaig per parlar-n'hi se'm fa un nus a la gola; només he gosat inquirir discretament la data de l'última carta rebuda, amb l'esperança que fos posterior. Desgraciadament és de força temps abans dels combats de Xilte -només en reben una cada tres o quatre mesos i és complicadíssim-. Ni tan sols es pot saber per on parava en aquelles dates, ja que en el camp enemic ja han establert la norma, que nosaltres hauríem d'establir també, de prohibir als soldats que a les cartes diguin on són.

Un vespre, mentre estàvem de tertúlia, entrà un soldat de la plana major amb una ordre de marxa que s'acabava de rebre de la brigada. Era ben inesperada, ja que els nous reclutes no havien arribat i el batalló seguia tan sense efectius com quan l'havien retirat a descansar i refer-se. Ordre urgentíssima de la divisió. Contraofensiva enemiga. Calia ser en el teatre de les operacions abans de clarejar; la divisió hi concentrava totes les seves forces disponibles per destrossades que estiguessin. Jo quedaria sol a Olivel amb les meves angines.

No se'ls veia gens engrescats, tot al contrari: "A aquest pas, no en quedarà ni un per contar-ho". "I pensar que els dels peus plans..." En Picó dissimuladament prenia la meva petaca, el comandant la meva gavardina. Es creien que jo badava, però els veia de cua d'ull. ¿Què volies que els digués? Jo ara no ho necessito i ells estan convençuts que les meves coses "porten sort". ¡Per res del món no haurien recollit el capot del pobre Gallart! Jo m'he sortit de totes sense una esgarrinxada i ara tinc unes magnífiques angines: tanta xiripa només s'explica, evidentment, per la virtut de la meva gavardina i de la meva petaca. Però en veure que el metge, després de donar-me el piramidon (que així sembla que es diuen aquelles pastilles), també es ficava amb dissimul la meva pipa a la butxaca, no em vaig poder estar de dir-li

—¿Tu quoque?

—Veuràs, Lluís, ¿et penses que perquè sóc llicenciat en medicina no tinc els meus complexos com tothom?

Només havia quedat en Cruells i em mirava en silenci amb els seus ulls de mussol tan tranquil·litzadors ; em mirava com si li requés anar-se'n.

—Et quedaràs sol a Olivel.

—Sí, Cruells, i no et vull enganyar: n'estic content. Tanta guerra cansa.

—Em fas por. Les recaigudes són perilloses.

—Parles de les angines?

—Prou saps de què parlo.

—T'equivoques. Ja n'estic curat. ¡Tantes nits de tenir Ia Creu del Cigne per sostre! Jo resava molt, Cruells, encara que no t'ho creguis.

—¿I per què no et creuria?

—Mira, fins et diré com resava durant aquelles batalles, però no te'n fumis. Quan m'arraulia en un clot, embolicat amb aquesta gavardina que el comandant m'ha pres, i tractava d'adormir-me sentint xiular bales perdudes, mirava de fit a fit aquella creu d'estrelles i li deia: "Sóc un bèstia, Senyor; ¡un bèstia! El tiet Eusebi val mil vegades més que jo, la carlana també ; del carià no ho asseguro, però qui sap... Tots, tots són millors que jo, Déu meu. Tingues pietat de mi encara que no n'hi hagi de més bèsties".

—Un no resa el que vol, sinó el que pot -digué en Cruells, sempre seriós.

Enyoro el batalló. És la primera vegada que em trobo sol d'ençà que m'hi vaig incorporar. Avui ja no tinc febre i fins hauria sortit de casa si el temps no seguís ombrívol i plujós, cosa que en aquest poble tan enclotat resulta d'allò més depriment. La tia Olegària em cuida com la nineta dels seus ulls: caldo de gallina, tasses d'orenga amb rom i- sucre, llet de cabra acabada de munyir. No li trauràs del cap que el seu nét té unes angines simultàniament amb les meves; ¡unes angines! Pobre alferes mort i mutilat...

Des del meu dormitori sento la cridadissa de la canalla del poble que juga a la plaça a despit de la pluja. Enyoro el batalló com un d'aquests brivalls enyoraria els altres si el tanquessin sol. "Soy el carlán, tenéis que obedecerme", sento que crida un. Miro a través dels porticons mig ajustats: ¿no és el noi gran de la carlana? L'Enriquet... Quan ella estava encinta d'aquest mocós, els xicots del poble li van untar les portes de merda amb aprovació general de tothom i benedicció especial de les velles. Abans la canalla no volia jugar-hi; ara se'l miren amb respecte. L'obeeixen. ¡I de quina manera! A un que romanceja, li clava una . puntada de peu -i tots ho troben -conforme i en regla...

Olivel, 19.

Una visita inesperada. En Soleràs.

S'ha presentat a ca la tia Olegària: "He sabut que estaves malalt; celebro que et trobis millor".

L'he fet seure a l'única cadira; jo estava estirat al Llit.

—Ets un home de sort, tu. Unes angines admirables et permeten estar a cos de rei... precisament al poble on tens la fulana.

S'ha tret la caçadora de cuiro i l'ha deixada caure.

—No tinc cap fulana, ni aquí ni enlloc. Et prego que no comencis amb les teves impertinències de sempre. ¿Vols fumar? Em van pispar la pipa i la petaca, però aquí hi ha una paquetilla i un llibret de paper.

—T'agrairia més una copa de conyac.

Els de la república del biberon m'havien deixat una ampolla de canya, que segons ells, el doctor inclòs, és el millor remei contra les angines. Se n'ha servit una tassa quasi plena -la meva tassa d'alumini- i ha posat els peus damunt la taula tot estirant-se i badallant.

—Tu i jo hauríem de parlar, Lluís; i no pas de les teves fulanes, que no m'interessen. Te les pots confitar. Et diré amb tota franquesa que és un aspecte de la vida que ja no em fa fred ni calor; al capdavall, per poc que un ho rumiï, quan un home i una dona es besen no aconsegueixen més que unir els seus tubs digestius per l'extrem superior.

—¿És filosofia, això?

—Sí, però molt barata ; a l'abast de totes les intel·ligències, com és ara la teva.

Reia amb aquell cloqueig desagradable tot bevent de tant en tant una llarga glopada de la tassa.

—Et farà mal, Juli. És canya.

—Hauríem de parlar de debò, Lluís. ¿No et sembla que Bodes macabres seria un bon títol de novel·la? Algun dia l'escriuré; de moment, ja ho veus, ja tinc el títol. ¡Una superpornografia digna de la nostra època! Si et digués que la idea d'aquelles bodes del convent em va venir de tu... de tu i la Trini. ¿0 em negaràs que sou un parell de mòmies l'un per l'altre?

—Insisteixo que vagis amb compte amb les paraules; em podries fer perdre els estreps com l'última vegada.

—¡Pobra Trini! El que no li perdones és que et sigui fidel:

Et lire la secrète horreur du dévouement...

—¿Has vingut a fer-me un sermó?

—No, Lluís. Encara no sóc tan sublim. Pots estar tranquil. He vingut a dir-te que tu i jo no serem mai notaris. ¡Notaris! ¿És possible que preparéssim oposicions, tu i jo? Aquelles empollades que havíem fet, el Digest, les Decretats... ¡Feina perduda, Lluís! I ja no diguem les Pandectes, ecs; ¿qui es recorda de les Pandectes? Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretats, les Pandectes, el Digest i fins la col·lació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres... ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què llegim encara la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los cuernos de Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n'ha escrit una; I quanta lata s'ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n'escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys ; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d'un buf ; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu... l han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se'n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s'hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant.

—Molt interessant, però no comprenc que hagis vingut expressament a Olivel per comunicar-me aquesta notícia. Tu potser sí, però jo ¿què tinc de comú amb el Dant?

—Potser tu no aspiraves a ser un Dant, però sí un notari. Ara bé, per cada Dant hi ha hagut aproximadament uns quatre bilions sis-cents mil milions i pico de notaris.

—Es veu que els tens ben comptats.
—Vaig fer el càlcul una nit d'insomni; si algun cop et costa d'adormir-te, fes com jo: treu el compte dels notaris que hi ha hagut, que hi ha i que hi haurà en aquest notable planeta des del primer de qui es té memòria. Fa dormir més comptar notaris que comptar cabres o moltons. IOh, quina polseguera de notaris; abans comptareu les estrelles del cel o els grans de sorra de la mar! Sempre he sospitat que Abraham va equivocar la carrera: hauria hagut de ser notari. ¡ Quin gran notari hauria estat, Abraham! Llegeix-te tot allò de la compra de la cova de Makpelah, aquella gran caverna on volia enterrar la seva dona; llegeix-t'ho, veuràs que la va comprar per quatre-cents sicles de plata (Gènesi, cap. XXIII, versicles 7 a 20), i veuràs de passada com ja no es pot engiponar millor una escriptura de compra-venda. ¡Quin gran notari! Creu-me, Lluís.

—¿I bé?

—Creu-me, Lluís, els substituta que l'home busca a l'única glòria són falsos i ridículs. ¿La glòria literària? Quina imbecil·litat, una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de llibres, una mòmia entre milions de mòmies; que el vostre bust en guix arribi a veure's sobre l'arxivador de la gerència a "Ruscalleda Hijo, Pastas Finas para Sopa"...

—I la glòria de debò, ¿quina seria?

—La guerra i l'amor, ¡ matar i el contrari! No n'hi ha d'altra; però jo, ja des de la meva més tendra infància, he patit tan horrorosament dels queixals...

—La guerra i l'amor, matar i el contrari... ¡ si penses que ets el primer que ho diu! Passi que ho digués el primer; aquestes coses cansen, prou que tots ho sabem.

—És dar que cansen. La glòria cansa, només s'aguanta un Instant. ¡Però quin instant! Tots vivim per aquest instant... ¿Matrimoni? ¿Qui parla de matrimoni? ¡Res de matrimoni! Precisament he vingut a dir-te que... ¡ No, no; amb mi no hi compteu! i Res de matrimoni! El matrimoni és el seu sagrament predilecte, pobretes ; I més, molt més que el baptisme! Però amb mi, no, eh ; amb mi, no. Jo volia un gran amor, ¿qui no aspira a ser el protagonista d'un gran amor? Un gran amor; és a dir, res de matrimoni. Ni en broma, saps; venia per dir-t'ho.

—¿A mi? Comprendràs que... ¿a mi què m'expliques?

—Sembla estrany que no hi caiguis. Si jo seguís amb vosaltres, em trobaria casat i amb criatures sense ni adonar-me'n; i a mi no, saps. ¡ A mi, no! A mi no em vingueu amb romanços. Passi encara un gran amor, que és cosa que sempre distreu ; i però res de matrimoni! I menys encara si t'han de carregar les criatures dels altres... uf, només em faltaria aquesta. Els fills, prou que ho diu el comandant, han de ser de collita pròpia. Passi encara la guerra i l'amor, matar i el contrari ; però a condició que només duri un instant. Parlant de tot, ¿saps que jo no he matat mai a ningú?

—En Picó m'havia dit que tiraves com un tigre.

—¿Amb la metralladora? Allò no és matar, és despatxar. Jo vull dir matar personalment, per motius personals, a algú a qui tinguis tírria. El teu millor amic, per exemple. Matar-lo amb la mateixa voluptat, amb la mateixa, saps, amb què... perquè matar i allò s'equivalen.

—Bah, t'ho torno a dir: si et penses haver-ho descobert tu...
—Jo no he descobert res, ¿m'entens?, ni ganes.
—Ho celebro.
—Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible. Precisament venia a dir-te que l'únic amor que m'interessa és l'amor impossible, ¡ res de matrimoni! L'únic possible és l'impossible; anota això, qui sap si és la divisa de la meva vida. ¡ M'agradaria tant, matar! No amb la metralladora, sinó amb les mans ; estrènyer un coll palpitant fins a escanyar-lo... Jo tinc bíceps, saps ; tinc nervis i tinc músculs! Tu no ho creus, no ho has cregut mai; no t'has dignat mai desconfiar de mi, ¡ però jo puc matar! Només que amb les mans, saps ; tu sempre m'has tingut per un nyicris ; ets un imbècil com aquell tinent coronel...

—¿Quin tinent coronel?

—El de Sanitat Militar, que em volia declarar inútil per estret de pit.
—Sempre ens havies dit que era per curt de vista.
—¡ Colla d'imbècils! Vosaltres no sabeu que hi ha dues menes de músculs, els que es veuen i els que no es veuen. Aquell estranger, per exemple, tant alt i ample d'espatlles, amb un pit com un cavall... ¡molt espectacular! Però jo, si m'ho hagués proposat, l'hauria deixat nocau en un moment; hi ha els músculs llisos, invisibles... -i en Soleràs s'arromangava per ensenyar-me el seu braç flac, llarg, sense forma-. Jo, d'un cop de puny...

—Sempre has tingut aquesta mania, pobre Juli. Tu saps que a cops de puny un brivall et faria caure de morros per terra. Deixa't de músculs invisibles, que només existeixen en la teva imaginació. Tu tens qualitats molt més importants; sembla estrany que et preocupi tant, això dels músculs. Tu no et canviaries pas, espero, amb un descarregador dels molls.

—Naturalment que sí -i em mirava estranyat-. ¿Per què no m'hi canviaria, eh? ¡Aquell estranger potser n'era un! Tan ros i tan bronzejat, ¿qui et diu que no era un descarregador dels molls de Cristiania? Amb aquelles dents magnífiques com només les tenen els perfectes cafres... ¡tu no et pots imaginar com jo he patit dels queixals tota la vida! Hi ha milionàries sueques que tenen capritxos ; era molt més gran que ell, una d'aquestes nòrdiques madures i ben conservades. A ell li hauries fet vint anys; ella potser en tenia cinquanta. ¡Una parella magnífica! Sempre, sempre hi haurà una parella així amb un canot de motor que creurà haver descobert una cala totalment deserta; ¡una cala per disfrutar com dos cavalls! I sempre, sempre hi haurà un nen de dotze anys amagat entre els fonolls que perbocarà d'haver-ho vist... Perquè, desenganya't, no n'hi ha de cales solitàries; tot el que fem en secret és vist per uns ulls innocents que no perdonen. ¿Curt de vista, jo? No em facis riure. ¡ Què més voldria! No veure-hi més enllà del nas... com tots vosaltres. ¿Et penses que té res d'agradable, això de veure el dedins de tot? Per exemple: et posaré un exemple perquè ho comprenguis. La carlana és una tia sensacional, com aquella sueca; quan tu, Lluís, et mires la carlana...

—¿Si no remenessis més aquesta història?

—Escolta, home, és un exemple. Quan tu la mires, ¿què veus? Els seus ulls, els seus cabells, la boca; la teva mirada no passa de la superfície. Si fos com els raigs de Roentgen, ¿què veuries? El cervell, els nervis, la laringe, els pulmons.

—Si fos així, no ens podria agradar cap dona.

—¿Qui sap? Uns pulmons poden ser esplèndids. Els de la carlana, per exemple; com els de la sueca aquella. I el fetge, saps; el fetge d'aquesta mena de ties, ¡quin fetge! ¡Com una rajada! D'un violeta exquisit, amb unes irisacions delicioses... ¡Llàstima que jo no sigui pintor! Et pintaria la meva visió de la carlana o de la sueca i et faria caure d'esquena. ¡ Quines paies! Tenen salut per donar i per vendre. ¡Unes glàndules endocrines formidables, que és d'on els ve la seva poderosa feminitat! Jo, en canvi, pobre de mi, haig de reconèixer modestament que les meves glàndules endocrines...

—Deixa les glàndules en pau, tot això són romanços.

—¿Romanços? Es rebolcaven a la sorra i renillaven com cavalls... I j o vaig perbocar. i Hauria volgut escanyar aquell cretí i tots els cretins com ell que hi ha escampats pel món!

S'ha deturat per mirar-me fixament amb els seus ulls de miop i s'ha posat a riure en sordina

—No us envejo aquestes ties, Lluís; t'ho asseguro. ¡No us les envejo! La meva ambició era molt més alta. Però passa el següent: està bé penedir-se d'haver pecat, ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se'n. Penedir-se'n és una manera com una altra de fer-ho durar... ¡i el pecat dura tan poc! Per contra, penedir-se de no haver pecat és un sentiment eixarreït, que no procura cap satisfacció. ¡Feliç qui pot plorar abundosament abundosos pecats! És com pluja sobre una terra ben adobada amb fems; la collita és esplèndida. Jo, en canvi, ¡ quina terra més magra, quina secada persistent! Tu no vols creure que a la meva tia se li apareix santa Filomena; com no vols creure que era jo qui robava els pots de llet marca El Pagès del magatzem d'Intendència. Eppur si muove. ¿Si et digués que aviat te'n convenceràs? Oh, molt aviat; no trigaràs gaire. Així que jo hauré sortit d'aquest dormitori. Em refereixo als pots de llet, no a santa Filomena; pel que fa a aquesta, m'hauràs de seguir creient sobre la meva paraula. La meva tia té una salut do ferro, cosa que ella atribueix al seu règim de vida però sobretot a l'especial protecció de santa Filomena; pel que fa al seu règim de vida, tan saludable segons ella, ja te'n diré alguna cosa. Ara és de santa Filomena que estem parlant. Doncs bé, una vegada la tieta va tenir la grip; una grip com ara la teva, amb una febrada. Com que no havia tingut mai res, aquella grip amb 40 de febre era per a ella un esdeveniment notable; era, podríem dir, una fita importantíssima de la seva vida, ja que, fora d'aquella grip, ben poques altres coses li han passat dignes de ser explicades. Doncs bé, una nit de febre i d'insomni se li aparegué santa Filomena i li va dir: No temas, yo te salvaré. ¿Que per què santa Filomena li va parlar en castellà? I jo què sé, pregunta-ho a la meva tia. Imagino qui deu ser perquè aleshores -això era en temps de la Dictadura- el català no era encara llengua oficial.

—Home, estaríem frescos si fins els sants de l'altre món...

—Que consti que la meva tia no té res d'espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡ Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana) ; és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Posada la cosa a votació, va guanyar la federal. Nous problemes: ¿com era la bandera federal? Vam haver de preguntar-ho al pare de la Trini; i va ser la Trini que, guiant-se amb les explicacions del seu pare, la va engiponar amb teles diferents. Hi havia unes barres vermelles, grogues i morades i després un triangle blau-marí on anaven encastades unes estrelles blanques; aquestes les vam fer de paper de barba retallat amb estisores i les vam enganxar amb pastetes. ¡Quina feinada ens va donar, aquella bandera endiastrada! Les estrelles van donar peu a noves discussions; ¿quantes n'hi havia d'haver? Una per cada Estat federat, però ¿qui sabia quants Estats federats hi hauria? En el dubte, per curar-nos en salut, n'hi vam plantificar força, quinze o setze; que tothom estigués content! Després vingué el problema pràctic d'introduir-la d'amagatotis; jo me la vaig cenyir com una faixa, sota l'abric, l i mira que en podia fer d'embalum! És l'única vegada a la vida que he cridat l'atenció per les formidables dimensions de la meva panxa. I finalment... ¡hissar-la! 1 Uf! ¿Te'n recordes, Lluís, de com caminàvem a gatameus per les teules que sorollaven, tu al davant, després la Trini i jo al darrera? Tantes discussions, tanta feina, tants afanys, tant gatejar per la teulada de la Universitat, tot per aconseguir que els passants, que ho miraven des de la plaça, comentessin estranyats: ¿Què els agafa ara als estudiants? ¿Per què hissen la bandera nord-americana?