Inici |
Pròlegs a 'Incerta glòria'CONFESSIÓ DE L'AUTOR DE LA 1a EDICIÓ
The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules—i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera. Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'INCERTA GLÒRIA— un dia d'abril... Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació. La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir. Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre. Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.
JOAN SALES Barcelona, desembre de 1956
AFEGIT A LA 2a EDICIÓ
Dotze anys després de l'aparició de la primera edició d'aquesta novel·la, procedim per fi a la segona. Si el CLUB DELS NOVEL·LISTES no ho havia fet fins ara —essent així que es trobava exhaurida de fa anys— és perquè anàvem esperant la possibilitat de donar-ne el text íntegre, possibilitat que no acabava d'arribar mai. Ni com a autors ni com a editors no ens feia cap il·lusió reimprimir resignadament aquell text incomplet; majorment que hauria resultat paradoxal oferir-ne altra vegada una edició original mutilada després que ja algun editor estranger n'havia donat en traducció la totalitat. El lector comprendrà la importància del que va caure comparant el gruix d'aquella edició amb el d'aquesta que avui per fi podem oferir-li: aquell volum simple del CLUB s'ha convertit en aquest volum triple que ara, estimat lector, tens a les mans. Afanyem-nos a dir que no tota la diferència d'extensió correspon a supressions d'aleshores; hi ha llargs passatges afegits després, coses que he anat escrivint al llarg d'aquests anys d'aparent silenci amb motiu d'alguna nova edició —estrangera naturalment— i sempre amb l'esperança que un dia o altre podrien veure la llum pública en la seva llengua original. Encara aquesta vegada, simultàniament per a aquesta edició íntegra de l'original català i per a una nova edició en llengua estrangera he afegit un últim i extens passatge: aquell que, com veurà el perspicaç lector, duu una data tan recent com és el 26 de gener passat. Ja no afegiré mai més ni una paraula a aquesta obra; el text que avui dono a la llum pública és el definitiu. Tornat a Catalunya després d'un llarguíssim exili, el 1948, em vaig posar a embastar la primera part; hauré trigat vint anys a acabar les quatre. Aquells a qui estranya una fecunditat tan escassa —i són molts els qui m'amoïnen, ho dic amb franquesa, tirant-me en cara que sigui "l'autor d'una sola novel·la, haurien de tenir més en compte que cada una de les parts d'INCERTA GLÒRIA podria considerar-se com una novel·la sencera tant per la seva extensió corn pel seu desplegament i, sobretot, pel fet de tenir cada una el seu protagonista propi (el de les dues darreres és el mateix home, però a vint anys en l'una i a cinquanta en l'altra i això fa —parlo, ai de mi, per experiència— que un mateix home sigui dos personatges ben distints). Accepto amb humilitat com a legítimes les crítiques que se'm puguin fer des de tot altre punt de vista, però que no em diguin que no he treballat: jo em sé quines suades, i no diré de sang per no exagerar, INCERTA GLÒRIA em costa. Si avui és possible donar-la íntegrament a la llum pública en el seu original català es deu en primer lloc a José Manuel Lara, el dinàmic editor andalús arrelat a Barcelona, i al "Premi Ramon Llull" per ell fundat; en segon lloc, als membres del jurat que han escollit unànimement la meva novel·la entre totes les catalanes aparegudes des de 1952 —immerescut honor que agraeixo profundament. És com a testimoni del meu agraïment que els dedico aquesta segona edició,* en realitat primera del text original complet, d'una novel·la que ha conegut durant tant de temps una de les majors desventures que pot conèixer un llibre: ser ignorat a la pròpia pàtria.
JOAN SALES Barcelona, febrer de 1969
A LA 3a EDICIÓ
Tot just sortit del purgatori on penava —cal creure que a causa dels seus enormes pecats— el text íntegre i original d' INCERTA GLÒRIA, vet aquí que en uns pocs mesos se n'exhaureix l'edició, tanmateix copiosa. El nostre agraïment al públic, a aquests milers d'amics estimats per bé que inconeguts que són els lectors, és ara doble, ja que en el cas d'aquesta obra som al mateix temps autors i editors. Les desventures que hagin pogut ploure damunt rostre per un o altre concepte, o per altres que en el fons apunten al mateix, queden compensades amb aquest acolliment que el públic català ens dispensa. Ni com a autors ni com a editors no sabríem somniar cap premi que més pogués honorar-nos i encoratjar-nos. Ja la primera edició, molt copiosa també, s'havia exhaurit en un període de temps que donada l'excepcional adversitat de les circumstàncies d'aleshores podem qualificar de breu; si vam trigar tants anys a procedir a la segona, no fou doncs per manca de l'indispensable suport del públic, ans —repetim-ho i insistim-hi— "perquè anàvem esperant la possibilitat de donar-ne el text íntegre, possibilitat que no acabava d'arribar mai". En tots els moments, fins en els pitjors, i ara no ens referim tan sols a aquesta obra sinó al conjunt de l'arriscada empresa que és el CLUB DELS NOVEL·LISTES, ens ha sostingut la confortadora companyia d'un públic fidel. És ell qui va fer possibles les edicions catalanes després de la hivernada més severa de tota la seva història; sense ell, haurien estat inútils tots els esforços dels qui ens vam llançar a editar de nou en català. Donada la suma d'obstacles que se'ns oposaven, i que potser algun dia explicarem, les nostres temptatives s'haurien estavellat contra una realitat que ens era quasi totalment adversa si uns milers de lectors no ens haguessin sostingut. Perquè tant o més que els autors i els editors, una literatura la fan els lectors que la sostenen; és doncs a ells que torno a donar avui, com sempre que algun dels llibres del CLUB DELS NOVEL·LISTES arriba a una nova edició, les gràcies més expressives. Amb vosaltres tan cordialment al nostre costat, podem prosseguir amb nou delit el camí que ens vam emprendre i que no hem volgut deixar mai, fossin quines en fossin les conseqüències.
JOAN SALES Siurana, setembre de 1969
A LA 4a EDICIÓ
JOAN SALES
NOTA * La primera aparegué dedicada a Xavier Benguerel, Domènec
Casanovas, Juan Goytisolo, Jaume Gras, Joan Oliver i Joan Roig
Gironella, S. I., tots els quals intervingueren d'una o altra manera a
intentar fer-la possible; no fou pas culpa d'ells si això només
s'aconseguí en tan poca part. El "Premi Joanot Martorell" havia estat
concedit a INCERTA GLÒRIA l'any 1955 per un
jurat presidit per Joan Oliver; el "Ramon Llull" el 1968 per un de
constituït per Sebastià J. Arbó, Joan Fuster, Joaquim Molas, Baltasar
Porcel i Martí de Riquer; a tots em plau d'expressar de nou el meu
agraïment. D'una manera molt especial vull expressar-lo altra vegada a
Carles Pujol, que tant va ajudar a fer possible la 2a edició (NOTA DE
LA 4a). vegeu també el pròleg de Núria Folch de Sales a la versió definitiva d'Incerta glòria |
Pot
esdevenir-se que a un autor li ploguin honors que no havia sol·licitat;
honors certament immerescuts i que ell agrairà, perquè és humà —¿qui
gosaria negar-ho?— agrair més que et baldin a premis que no pas a
multes o coses pitjors. Haver d'expressar-se amb mitges paraules té
força inconvenients, sobretot quan un és inclinat per tarannà natural a
dir les coses de la manera més dreturera i transparent possible. En el
pròleg de la segona edició jo deia: "Ja no afegiré mai més ni una
paraula a aquesta obra; el text que avui dono a la llum pública és el
definitiu", i ara no sé com fer-m'ho perquè no se'm tingui pel que no
sóc. Sempre en casos així ens hem refiat de la perspicàcia dels lectors
catalans i mai fins ara no hem estat decebuts; a ella ens encomanem una
vegada més perquè se'ns cregui sobre el nostre honor: hem complert la
nostra prometença. No hi ha en aquesta quarta edició ni una paraula que
no haguéssim escrit ja quan aparegué, per fi, la segona; res que no
haguéssim "donat" a la llum pública aleshores, per més que entre
"donar-ho" i "aparèixer" hi havia encara, aleshores, com els fets van
demostrar, una distància considerable. Ens veiérem obligats a dir una
cosa que temps a venir podria semblar que no era veritat. Fou la
condició perquè aquella segona edició pogués llançar-se; ens va semblar
que INCERTA GLÒRIA havia passat prou
anys al purgatori i que seria excessiu que nosaltres mateixos l'hi
condemnéssim qui sap quants anys més encara, que aleshores no ho podíem
saber, pel gust de refusar-nos a dir una cosa que no era prou certa.
Era un cas de metus gravis, com diuen teòlegs canonistes, si no
pel que fa a la persona, sí pel que fa o l'obra; no era mentida en
consciència i la tenim en pau. Dit això, que farà comprendre per què
aquesta nova edició té força pàgines més, cuitaré a afegir que més que
no pas tots els premis literaris, no sol·licitats però sí benvinguts,
m'honora i m'encoratja aquest acolliment seguit que el públic català
dispensa a aquest llibre. Cada vegada que alguna de les novelles per
nosaltres publicades dins aquesta col·lecció ha arribat al "llindar de
la desena de milers d'exemplars" ho hem remarcat en el pròleg com un
esdeveniment; i en veritat que ho era, i ho és encara, en relació a les
austeríssimes xifres que permetien, pel que fa a tiratge de llibres
catalans, les circumstàncies en què va néixer el nostre CLUB DELS NOVEL·LISTES.
Sigui'm doncs permès de remarcar-ho també avui, fins si en aquest cas
pot haver-hi una certa vanaglòria ja que a més d'editor en sóc autor.
Una vegada més, a tots els amics inconeguts que ens acompanyen en
aquest camí, als que llegiran aquesta quarta edició i les que
ulteriorment podran fer-se si segueixen acompanyant-nos, diem des
d'aquestes planes: moltes gràcies.