Uns comentaris
al marge d'aquest llibre

(Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Barcelona, 1971)

Crec que ens serà lícit de fer alguns comentaris al marge d'aquest llibre de Joan Coromines; comentaris que potser seria més oportú de donar a conèixer fora del cos del llibre mateix, indicant així que en són independents, si no fos que el ferm propòsit de no publicar tant com puguem en altra llengua que la pròpia ens té voluntàriament vedat de fer-ho en periòdics i revistes que ben amablement i amb insistència ens ho estan demanant d'un temps ençà. Aquesta i no cap altra és la raó que aquests comentaris marginals hagin d'aparèixer al davant del llibre comentat -com ha estat el cas de tants altres pròlegs nostres-; comentaris que no expressen altra opinió que la del comentarista.

Em calia donar de tota manera, com a editor, unes explicacions en el cas d'aquest d'avui, perquè pel que fa a la seva primera part en sóc l'incitador. Jo hauria volgut que s'intitulés Noves converses filològiques; raons de modèstia que moltíssim l'honoren (per no semblar que volia presentar-se com un segon Pompeu Fabra) i que contrasten amb l'escassetat d'aquella bellíssima virtut en algun dels seus contradictors com després veurem, han fet que el nostre gran lingüista s'oposés amb una invencible obstinació -i en pot ser d'obstinat quan s'hi posa- a l'adopció d'aquell títol. Jo seguiré creient que era el que més esqueia.

Ja fa quinze anys que l'estava burxant perquè les escrivís; en veritat que les trobàvem cruelment a mancar. La situació que s'havia produït les feia urgentíssimes; permeteu que la descrigui a grans trets, ja que és ella la causa que avui apareguin aquestes Converses. La tal situació no ha fet més que agreujar-se al llarg d'aquests quinze anys a mesura que el temps passava i el silenci dels mestres autoritzats prosseguia.

Quinze anys enrera i a desgrat que ja se n'havien escolat més d'altres tants des de la fi de la guerra les circumstàncies no havien variat gaire en substància respecte a les que, com sap o hauria de saber tothom, acompanyaren aquella fi. L'Institut d'Estudis Catalans seguia reduït a la clandestinitat; molts dels membres de la seva Secció Filològica continuaven a l'exili. Alguns (Pompeu Fabra, Nicolau d'Olwer, Carner) hi havien de morir; Coromines no n'havia de tornar fins no fa gaire, si bé sovintejava i allargava cada vegada més les seves vingudes.

El silenci forçós de la nostra docta acadèmia -única autoritat legítima en qüestions de llenguatge- no vol pas dir que aquells dels seus membres que seguien residint a Barcelona o que hi havien tornat molt aviat no actuessin. Van fer tot el possible perquè l'Institut no sucumbís sota el pes de tanta adversitat; fou gràcies sobretot a Josep Puig i Cadafalch, ex president de la Mancomunitat de Catalunya, savi i exemplar patrici a qui l'avançadíssima senectut no restava gens ni mica del coratge que calia en aquelles dures circumstàncies, que la gloriosa corporació pogué sobreviure, refugiada a les catacumbes, i amb ella la seva Secció Filològica. Aquesta, doncs, seguí actuant, tenint per secretari l'infatigable Ramon Aramon; mort Pompeu Fabra, la Secció elegí president Carles Riba; aquest al seu tom fou succeït per Josep Maria de Sagarra; i aquest, per Pere Bohigas, l'actual. Fins i tot es procedí a cobrir les vacants, a mesura que es produïen, amb el nomenament de nous membres, tots ells prestigiosos erudits o filòlegs del Principat, València i les Illes. ¹

Si la dignissima obstinació dels seus membres, antics i nous, havia assolit allò que més urgia: que la Secció Filològica no desaparegués, era en canvi pràcticament impossible mantenir una actuació pública. Mancada, no ja dels subsidis, sinó fins i tot del simple reconeixement oficial, havia de dur com ja hem dit la vida de les catacumbes. És a les catacumbes d'aquell temps que l'havíem d'anar a trobar els qui teníem interès a no perdre-hi el contacte.

Mentrestant, no podent fer-se sentir la veu de l'acadèmia legítima, l'hora esdevenia propicia als delerosos de pontificar per compte propi; l'experiència ha demostrat que no escassegen. Res no els deturava. Una premsa que en aquells temps vaig qualificar d'intrusa i que ho era aleshores no sols per la llengua i l'esperit, ans també per la procedència de la quasi totalitat dels qui la manifassejaven -vinguts expressament de fora per a això-, no podia tenir cap interès a recordar al públic que hi havia una sola autoritat en aquestes matèries, l'Institut d'Estudis Catalans; el seu interès patent era, al contrari, de silenciar-ho; com silencià la mort de Pompeu Fabra el 1948. Més encara: si havien decidit que el català passava a ser un idioma -per no dir un dialecte- merament local o "vernacle" (en aquest llibre llegireu la diatriba justament indignada de Joan Coromines contra aquest mot desventurat), ¿com no encoratjar els esforços dels pontífexs d'ocasió que tendien precisament a inutilitzar-lo com a llengua de ple ús i a convertir-lo en un jargó sacrosant i misteriós d'iniciats o de maníacs? Perquè el nus de la qüestió és aquí, com havia comprès Pompeu Fabra ja des de darreries del segle passat:² ¿el català pot aspirar a ser una llengua plenament usual, és a dir, apta per a tots els usos, com ho són el suec, el noruec, el danès, el neerlandès, el txec i altres d'una extensió geogràfica o un nombre de parlants comparable; una llengua en què es pugui escriure amb tota naturalitat des de la correspondència més íntima fins a la propaganda comercial més multitudinària, des de la filosofia més primfilada o la jurisprudència més docta fins al vodevil més esqueixat o el serial radiofònic més demòtic? ¿Pot ser la llengua dels tribunals i dels cabarets, del Parlament i del cine, de la ciència i dels diaris, de l'oratòria sagrada i de la televisió? ¿O bé ha de limitar-se a llengua merament "literària", quasi merament "poètica", a la manera de la dels felibres? Ja Prat de la Riba protestava contra els qui tendien a eixalar d'aquesta manera les ambicions de la nostra Renaixença i es posava neguitós davant l'abús de l'expressió "català literari" perquè li semblava que suggeria aquella limitació suïcida; i si Pompeu Fabra se serví sovint d'aquesta expressió, és perquè hi donava tot un altre sentit (el de "llengua escrita general", més o menys), de cap manera perquè pretengués reduir els usos de la nostra llengua als merament "literaris", idea que l'hauria indignat.

El més bo del cas és que alguns d'aquells que pontificaven mentre "callava Roma" s'atribuïen l'herència del Mestre; herència que no constava en cap testament. Per això han pogut ser anomenats "més fabristes que en Fabra"; en el ben entès que ser-ho més que ell és no ser-ho de cap manera, ja que ell no en fou mai. Les llengües no les fan els gramàtics ni els filòlegs per il·lustres que siguin; les fan els qui les parlen- (escriure no és més que una forma de parlar), en una ininterrompuda elaboració al llarg dels segles. Si l'obra de Pompeu Fabra és tan sòlida, tan convincent, és perquè, a la manera de la dels bons jurisconsults dels "segles d'or" de Catalunya, es basa tota ella en els únics fonaments vàlids d'un Dret digne d'aquest nom, és a dir, el costum; mai en regles arbitràries o capritxoses, personals i per tant tiràniques, que potser acataran mentalitats col·lectives molt distintes de la nostra però que sempre repugnaran a tot aquell que sigui mentalment català.

És una llàstima que l'obra gramatical bàsica de Pompeu Fabra, la Gramática catalana (en castellà) de 1912, sigui tan poc coneguda. No s'ha reeditat mai i avui és una raresa bibliogràfica. Les que més han circulat, i és natural que així sigui, són les gramàtiques per a ús escolar, on per raons d'espai, de simplificació i de vulgarització els costums que regeixen la llengua catalana són donats en forma de regles, de vegades de consells, sense indicació de les fonts d'on deriven; aquestes fonts eren en canvi abundosament esmentades en aquella gramàtica de 1912 i són, naturalment, els autors (medievals i moderns) i els parlants (de totes les regions). Potser per això els qui no coneixen sinó aquests manuals escolars s'han pogut afigurar ben erradament que el català es regia per regles arbitràries l'autoritat de les quals venia del fet d'haver-se-les empescades Pompeu Fabra: magister dixit. I algun d'ells, tan supinament ignorant com alegrement intrèpid, volgué perpetrar-ne de noves i de collita pròpia donant-se així com un segon Fabra als ulls dels ingenus, que sempre són tants; tal és el cas, que Joan Coromines esmenta en aquest llibre, d'un que un bon dia decidí que les construccions amb el pronom reflexiu no eren bones per la senzilla raó que a ell no li agradaven i decretà que havien de ser sistemàticament substituïdes per les construccions en passiva (en comptes de "no se sap de ningú més que hagi fet una tal cosa", per exemple, hauríem de dir "no és sabut...") Multiplicar innecessàriament els preceptes, exigir-ne amb inflexible severitat i amb escarafalls indignats l'estricta i minuciosa observació, escandalitzar-se sorollosament dels mancaments dels altres fins quan no són més que venials, vet aquí que tot això té un nom en moral i és fariseisme; ¿podríem parlar de fariseus del llenguatge? "Pels fruits els coneixereu"; i els d'una tal actitud no podrien ser més que nefastos, majorment en les circumstàncies en què ha de desplegar-se des de fa trenta-i-tants anys la nostra llengua infortunada.

Es dóna el cas, que de tot cor deplorem, que l'autor d'alguna d'aquelles desventurades iniciatives pseudogramaticals és ja difunt i potser podrà semblar que Joan Coromines no sent el degut respecte davant la mort. Puc testificar que la seva rèplica era escrita de fa temps i que l'edició d'aquest llibre estava ja molt avançada quan vam saber la deplorable pèrdua; no havent-hi res de personal en la conversa que li dedica, hem cregut de tota manera tant ell com jo que no calia modificar-hi res, com sigui que un error no deixa pas de ser-ho per la defunció -que de tot cor lamentem- de qui el posà en circulació.

Tornant al que dèiem, i com recordava Joan Fuster en un dels articles que dedicava des de les pàgines de la benemèrita revista montserratina Serra d'or a la qüestió que ara ens ocupa, fa doncs una quinzena d'anys que, havent-se'm demanat per un editor en angúnies que em carregués la creu del Club dels Novel·listes (col·lecció fundada no feia gaire aleshores i que estava donant quantioses pèrdues), se'm va plantejar tot seguit i com a importantíssim i sense espera el problema del llenguatge en la novel·lística catalana de to realista i actual - única que pot captar un ample públic-. ³ Ja n'havíem parlat sovint, ben justament preocupats, alguns dels col·laboradors de la col·lecció, la sola d'exclusivament consagrada a la novel·la catalana que existia aleshores; i em va semblar que fóra oportú d'establir uns contactes regulars entre nosaltres, els novel·listes que aspiràvem a encertar un llenguatge viable en les nostres obres, i la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, aleshores sobrevivint heroicament, com ja he dit, en la clandestinitat. En una de les Converses filológiques, Joan Coromines esmenta alguns dels novel·listes que assistien en aquelles reunions; de la banda de l'Institut, solien fer-ho Joan Coromines (aprofitàvem les seves vingudes a Barcelona), Pere Bohigas, Josep M. de Casacuberta i Carles Riba.⁴

Puc dir, i m'interessa molt d'aprofitar aquesta ocasió de fer-ho en públic perquè és de justícia, que contra el que potser sembla creure o insinuar Joan Fuster no vam trobar, de la banda dels acadèmics, sinó comprensió i desig de facilitar les coses. Però passa -i nosaltres ho ignoràvem aleshores- que la Secció Filològica, per costum ja inveterat, evita de prendre acords si no hi ha unanimitat dels seus membres; la unanimitat, ja sempre difícil d'assolir, ho era més aleshores a causa de la dispersió causada per l'exili. Tal és i no pas cap altra la raó del silenci de l'Institut en aquells anys, a més de la clandestinitat en què havia de moure's; més endavant, havent passat d'entitat clandestina a entitat tolerada per bé que no reconeguda, i havent-se pogut assolir la unanimitat pel que fa a una sèrie de qüestions de lèxic (moltes de les quals ja havíem plantejat nosaltres en aquelles reunions), l'Institut pogué fer circular unes llistes impreses de mots que passaven a ser admesos oficialment; es donava el cas que molts d'aquells mots, usats ja per nosaltres de força abans de l'aparició d'aquelles llistes, oficials (mots com és ara viudo, alabar, moreno, fondo, avorrir-se i altres per l'estil), ens havien estat retrets amb púdics escarafalls pels puristes excitats, sense que nosaltres poguéssim replicar - la discreció ens ho vedava- que tenien a favor seu alguns dels membres més eminents de la Filològica. L'aparició d'aquelles llistes fou per a nosaltres un gran alleujament; per fi era recordat a aquests virginals ciutadans, detentors del lliri incòlume de la puresa, que existia un Institut d'Estudis Catalans i que era ell i ningú més qui podia parlar ex cathedra en qüestions de llengua catalana.

Llàstima que la unanimitat no hagi estat assolida per ara en algunes altres qüestions també merament de lèxic i que per tant no afectarien l'essencial de la llengua. En aquest llibre el lector atent podrà veure com Joan Coromines usa amb tota naturalitat pendre (per prendre), melancolia (per malenconia) i altres mots que no figuren encara al diccionari normatiu; veurà també la defensa, prudent i condicionada, que fa de mots com és ara misto, clero i altres. Tot això pot sorprendre, potser fins i tot escandalitzar, certes ànimes candoroses que donen a tals qüestions concretes de lèxic una importància desmesurada, inversament proporcional de vegades a la que donen a les qüestions de construcció, que en tenen tanta. Una frase, en català monstruosa, com és ara: "Menys mal que m'és restada encar una caixa de llumins", els semblarà perfecta, mentre s'esquinçaran les inconsútils vestidures si en senten a dir una de tan perfecta com: "Encara bo que em queda una capsa de mistos". Que la construcció sigui un desastre, copiada tota ella de la castellana o la francesa corresponents o simplement demencial i incomprensible (hem vist, en publicacions que passen per puristes, "regaleu llibres per a Nadal"), no els fa ni fred ni calor amb que cada un dels mots aïllats que hi figuren sigui "ben català"; fóra tant com creure que són els maons un per un allò que importa i no pas la traça general de l'edifici. En el ben entès que els sembla tant "més català" un mot com més arcaic o sigui caigut en desús; deu ser per això que alguns, creient que llur és "més català que seu, l'apliquen fins i tot a un sol possessor ("en Lluís i llur pare") convençuts que així escriuen "més català" que els altres. Potser l'abús de "quelcom" té un origen anàleg; una frase com "si hi tens quelcom a dir, parla", sempre m'ha fet l'efecte d'un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de "algo " ja que en català natural s'ha dit sempre "res" ("si hi tens res a dir...") en construccions d'aquest tipus; i ni caldria dir-ho, "quelcom" és sempre substituïble per "alguna cosa" en tota altra construcció, que el fet que en castellà s'expressi aquesta idea amb un sol mot no és cap raó perquè en català ho hàgim de fer també obligatòriament com si la nostra llengua estigués supeditada a l'altra. Jo m'he trobat amb un d'aquests enamorats dels "llurs" i dels "quelcoms" que havia de fer imprimir una invitació i em preguntava com es diu en català "diumenge vinent si Déu vol". Havent-li respost que no es podia dir millor que com ho acabava de fer ell mateix tan espontàniament, es veu que no el vaig convèncer; quan aparegué la invitació impresa s'hi podia llegir, com ja era de témer, "diumenge pròxim Déu mitjançant".

Sovint he parlat amb en Joan Coromines d'aquesta mania en veritat estrambòtica però tan estesa que existeix contra mots i girs boníssims i del tot usuals, mania que duu a substituir-los per mots i girs forçats (generalment calcats sobre el castellà i de vegades sobre el francès) que es veu que semblen millors precisament perquè no els diu ningú. És una cosa que tota la vida m'ha cridat l'atenció que tants dels nostres escriptors evitin mots i expressions com és ara "això rai", "oi", "i ca" i tants d'altres de vivíssims i boníssims com podríem esmentar-ne; n'he conegut que trobaven "vulgar" un gir com "a cal notari, a ca l'apotecari", essent així que no els devia pas xocar de trobar-lo, quasi idèntic, en la més alta i depurada literatura francesa ("chez le notaire, chez l'apothicaire'), bon indici de fins a quin punt és el castellà la llengua a la qual supediten la pròpia. A cada pas hem de llegir construccions del tipus "¿veritat que vindràs?" (en comptes de "¿oi que vindràs?") o "anirem al metge" (en comptes de "a cal metge"), construccions que de viva veu no dirà mal cap català que sàpiga parlar amb naturalitat -i gràcies a Déu és la immensa majoria-. La realitat és més aviat el contrari d'allò que molts es pensen: el català parlat (pels qui el saben parlar, que són els més) sovint és millor que el català escrit per alguns que es pensen saber-ne. El mal és antic i n'hi ha per deixar meditabund: a penes superada la mania dels poetes d'estrafer el català escrit per calcar el provençal ja ens arribà la d'estrafer-lo per calcar el castellà; com si existís una mena d'horror al català simple i dreturer tal com bonament el parlem tots, aquell català "veritable i natural", com deia Marian Aguiló, el mestre de Pompeu Fabra, a qui per cert tenim tan oblidat quan és d'ell que deriva l'obra d'aquest (llegiu la Gramática catalana de 1912); aquell català genuí que saberen escriure Ramon Llull i Verdaguer, Bernat Metge i Guimerà, Joanot Martorell i Joaquim Ruyra, i en fi tots els nostres clàssics dignes d'aquest nom.

D'aquestes i altres qüestions semblants he parlat doncs sovint amb Joan Coromines al llarg dels anys i sempre m'ha sorprès la quantitat d'observacions que tenia fetes i la riquesa de suggestions que podia aportar per posar-hi remei. Quasi sempre m'he sentit en total acord amb ell, acord tant més notable que ell i jo ens mirem com és natural aquests problemes des de punts de vista molt distints, ell com a filòleg i jo com a autor i sobretot editor de novel·les que aspiren a ser llegides per un ample públic. És més: haig de reconèixer, i ho faig ara públicament i de tot cor, que les rares vegades que de bon començ no m'acabaven de convèncer les seves raons, al cap del temps han acabat guanyant-me; així, per exemple, en l'àrdua qüestió del "per" i el "per a".

L'extensíssim estudi que hi dedica en aquestes Converses que avui publiquem crec que està destinat a fer una llum definitiva sobre aquesta qüestió, que Pompeu Fabra havia deixat força penjada en l'aire. Aquest ens havia dit en efecte una vegada -potser la darrera que hi vaig parlar- que se sentia insatisfet de la mena de regla que havia donat a les seves gramàtiques sobre l'ús d'aquelles dues preposicions, la simple i la composta. "Una regla", ens va dir, "que per poder-se aplicar requereix una profunda meditació a cada pas, no és bona." Ell mateix, que l'havia formulada, se sentia perplex sovint pel que fa a la seva aplicació en tal o tal cas concret, ens va confessar amb aquella simplicitat tan seva i que feia tan agradós el seu tracte. De les vacil·lacions de Fabra en l'ús de la pròpia regla el lector trobarà curiosos exemples en el treball de Joan Coromines; hi trobarà així mateix l'anècdota d'uns examinadors que com a exercici per als examinands van posar precisament un cas en què el mateix Fabra s'hi hauria hagut de pensar dues vegades. Amb raó comenta Coromines que per aquest camí -el camí que divergeix del sentit comú més elemental- l'únic que aconseguirem serà desmoralitzar i en últim terme repel·lir els joves desitjosos d'aprendre gramàtica catalana; a través d'un examen com aquell, aquesta els haurà semblat una ciència massa abstrusa perquè pugui ser penetrada per simples mortals. Crec amb tota l'ànima que Pompeu Fabra s'hauria esborronat davant una tal manera d'interpretar el seu pensament, ell, que dedicà abnegadament la seva llarga vida a la causa de fer del català una llengua de ple ús, per a tot i per a tothom, i no pas merament "literària".

Joan Coromines ha fet allò que Pompeu Fabra no tingué temps de fer: un estudi exhaustiu de l'ús de "per" i "per a" a través de la llengua escrita de totes les èpoques i de la llengua parlada de totes les regions. El lector admirarà amb nosaltres la immensitat de la documentació que aporta a aquesta matèria; jo admiro encara més la claredat de les seves conclusions, el rigor amb què es planteja el veritable nus del problema: ¿és o no és necessària una distinció entre "per" i "per a"?

No ens pertoca pas a nosaltres d'anticipar aquí les conclusions a què arriba Coromines; diguem només que el lector trobarà en el desplegament del problema moltes i considerables sorpreses. Coromines ha descobert que alguns dels màxims autors medievals de les regions orientals del nostre idioma no usaven el "per a" si no és molt esporàdicament; bé és veritat que els habitants de les occidentals l'usen amb perfecta naturalitat en els casos pertinents -amb variants fonètiques que Coromines examina d'una manera exhaustiva-, com d'altra banda prou sabem tots aquells a qui la Catalunya ponentina és tan familiar o més que l'altra. Però si les dues meitats del territori idiomàtic s'equivalen aproximadament pel que fa a l'extensió, és innegable que la meitat oriental, pel fet d'incloure la regió barcelonina, pesa més demogràficament. Si alguns dels clàssics d'aquestes bandes tendien a desconèixer el "per a" com Coromines demostra amb abundosíssims exemples, ¿és gaire estrany que molts d'escriptors actuals de les mateixes regions ofereixin una certa resistència a usar-lo? ¿Podríem anatematitzar-los perquè incorren en un pecat potser nefand però que ja fou el de Ramon Llull i el de Bernat Metge entre d'altres? Si anatema hi ha d'haver, jo voldria posar-me ben humilment entre uns rèprobes tan il·lustres per picar-me el pit i dir amb ells ego sum qui peccaui.

Però la qüestió té un altre aspecte i és per aquí que Joan Coromines ens ha convençut plenament. Uns exemples que ell posa ho fan comprendre de sobte amb claredat enlluernadora: si diem "la terra va ser feta per l'home", ¿no pot semblar que pronunciem una horrenda impietat i, cosa potser pitjor, una immensa animalada? Si, per poder-ho dir sense caure en un equívoc tan greu, decidim que direm "la terra va ser feta de Déu' (a la italiana, que és la solució que segons sembla propugnava mossèn Alcover), ¿no semblarà una afirmació de tipus panteista, com si Déu fos la matèria de què la terra va ser feta? Si construïm la frase completa: "la terra va ser feta de Déu per l'home", ¿no entendrà tot català lingüísticament ingenu que l'home va fer la terra prenent Déu com a matèria o substància per fer-la? Per més tombs que hi doneu, només hi ha una manera, en català natural, de revestir de paraules aquell pensament: `La terra va ser feta per Déu per a l'home".

Crec que d'ara endavant tots farem santament de seguir el consell tan meditat i tan mesurat, i d'altra banda tan fàcil de seguir, que proposa Joan Coromines com a conclusió del seu estudi; consell que ens ve d'una autoritat filològica tan sòlida i acompanyat de tants arguments de tota mena - incloent els de mena filosòfica com el que acabem de veure -. Crec que no hauríem de vacil·lar a aplicar-nos el remei tan simple, tan elegant, que Coromines ha sabut trobar a una de les malalties més cròniques i enverinades del català escrit de tots els temps; fóra injust que ens imputessin que no ens l'aplicàvem, ja que no existia; però ara que Joan Coromines ens el brinda, no el refusem per un mal entès amor propi o per simple rutina. És un remei contra dos mals de signe contrari (sempre "in medius est uirtus"): d'una banda l'abús del "per a", que ha enfarfegat malaguanyadament tantes planes de literatura catalana d'aquests darrers anys; d'altra el seu total desús, que implicaria confusions tan greus com la que hem vist. Per si de cas el meu "mea culpa" i la meva "conversió" poguessin servir, ni que sigui modestament i per la part que em toca, a la bona causa, aquí van públicament i sense cap reserva. ⁵

Jo hauria desitjat que a més d'aquest estudi modèlic i que crec definitiu sobre el "per" i el "per a", Joan Coromines n'hagués dedicat d'altres a diverses qüestions igualment nebuloses o en debat. De tota manera, el seu pensament sobre algunes d'elles ja apareix prou clar amb motiu d'alguns dels casos concrets que examina. Així, quan es planteja el del mot "clero", responent a una demanda expressa -i molt pertinent- de Joan Fuster sobre la licitud d'aquest mot, no sols s'inclina, si bé amb reserves, per la seva licitud sinó que ens obre una ampla i fecunda meditació sobre el cas general dels mots acabats en "o" feble. A desgrat que són ja molts els admesos com a indiscutiblement bons ("viudo", "toro", "ferro", "cuiro", "moro", "rotllo", "quadro", "borratxo", "mico", etcètera), segueix existint una prevenció contra ells per part dels puristes, que els substitueixen sistemàticament per "vidu", "brau", "ferre", "cuir", "sarraí", "quadre", "embriac", "simi", mots també admesos -també indiscutiblement bons- però inusuals. Cosa ja força més greu, n'hi ha que duen aquesta prevenció fins als extrems de la mania quan, com em deia textualment un d'ells una vegada, no trobant cap substitut possible a un mot acabat en "o" (per exemple, en el cas de "lloro"), suggereixen que "en casos així es procuri evitar tota la frase" (!!!) Per aquest camí faríem del català una llengua hemiplègica, tolida per a tot un sector de la vida; ja que no sols no s'hi podria parlar de "lloros" i altres respectabilíssims animals, sinó que les portes no podrien tenir golfos ni les botelles taps de suro ni les mercaderies transportar-se en carros; la geografia hauria d'ignorar els esquimos (o èskimos) i la física els neutrinos, etc. etc. i caldria anatematitzar de cap a peus, tot cobrint-nos la cara d'horror, aquell graciosíssim poema d'ara fa un segle que s'intitula precisament Un- lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico. El purisme és a la llengua com el legitimisme a la política; una tendència renyida amb les necessitats pràctiques de l'època en què es viu i que té sovint la trista virtut de posar en ridícul la mateixa causa que pretén servir.

Els puristes condemnarien versos sencers de Verdaguer, i alguns no pas menys que de L'Atlántida:

L'interrompé un tità, de la natura esguerro,
que guerxo i d'estrafeta figura es veu entrar,
i esblanqueït, com mort que fuig de son enterro...

Donem-nos per contents amb el principi general que Coromines deixa d'una vegada per totes ben establert: si bé la tendència quasi constant del català és a fer desaparèixer la "o" feble final, i no hem de perdre mai de vista aquesta tendència predominant com un dels caràcters fonètics de la nostra llengua, hi ha tanmateix uns mots que, per excepció si voleu, presenten aquella "o": el sol fet d'acabar en "o" feble no és indici cert contra la catalanitat d'un mot.

Parlant de principis generals, crec que entre tots, en la mesura de les nostres forces, hauríem de mirar d'infondre a tots els nostres el més general de tots i és que allò que ells parlen és ni més ni menys la llengua catalana; que en conseqüència, si no tenen coneixements literaris o gramaticals gaire sòlids ni aprofundits com és el cas -naturalment- de la immensa majoria, faran molt bé de no escriure d'altra manera que com parlen, majorment si no han d'escriure sinó cartes a la família; que no hi ha cap raó perquè s'hi dirigeixin per escrit d'altra manera que com ho farien de viva veu. La idea nefasta que no saben prou català per escriure'l és la causa que sigui tan estès entre els nostres, sobretot a les classes populars, l'extravagant costum d'escriure en castellà -en francès a la Catalunya francesa- a persones a qui de viva veu es dirigirien en català. És una veritable llàstima que en cursets del nivell més popular, en comptes de limitar-se a nocions elementals d'ortografia (just per saber d'escriure allò mateix que dirien prou bé de paraula) com aconsella el sentit comú i aconsellava amb tanta insistència Pompeu Fabra, es pretengui inculcar regles d'estilística de la més depurada i complexa ni més ni menys que si tots els catalans tinguessin l'obligació de ser pel cap baix uns Bernats Metges; ja no parlem de la mania d'esmenar el lèxic popular més legítim, volent que qui diu "misto" digui "llumí" i qui diu "clero" digui "clergat" quan el que caldria és tot el contrari d'això, o sigui infondre als nostres prou confiança en ells mateixos perquè es decideixin a escriure en català sense cap por; que la seva correspondència privada, que en general és l'únic que han d'escriure, no té en absolut cap necessitat de passar a la història com a model de català clàssic i no serà cap tragèdia per al país si escrivint a la dona se'ls escapa algun castellanisme per flagrant que sigui.

Si aquells que no tenen prou coneixements literaris o gramaticals es limitessin a escriure bonament com parlen, ¡quants disbarats no s'estalviarien¡ Només recordaré, entre els que més es veuen fins en llibres impresos, el "nogensmenys" usat per traduir el "nada menos" castellà, probablement entaforat per algun corrector afligit d'excés de zel i que no tenia ni idea del sentit d'aquell adversatiu arcaic; ja hem parlat abans del "llur" aplicat a un sol possessor i podríem dreçar una llista interminable d'aquestes barbaritats, mil vegades més imperdonables que alguns dels barbarismes que tan severament condemnen ja que aquests tenen almenys l'atenuant de ser d'ús corrent. Tot això podria evitar-se si els nostres tinguessin sempre present aquest principi de bon seny elemental: no useu mai un mot ni un gir que no us sigui prou familiar perquè en domineu plenament el sentit, ja que un atzar cruel podria fer que signifiqués una cosa molt distinta de la que voleu expressar.

Una actitud rigorista o purista resultaria tant més contraproduent de cara a fer del català la llengua escrita de tots els qui el parlen, que aquelles llengües que el suplanten en aquesta funció -el castellà i el francès-- practiquen sense dir-ho, in partibus infidelium i amb aquell objecte, el truc del "basic language". Tots hem conegut algun d'aquests càndids compatriotes que us diuen amb tot aplom que "de català no en saben" (¡i ho diuen en català !) "però el que és de castellà, en saben moltíssim". L'enquesta d'Antoni M. Badia i Margarit sobre La llengua dels barcelonins és curiosíssima en aquest com en tants d'altres aspectes; la convicció de dominar "a la perfecció" el castellà fins i tot pel que fa a l'accent, hi apareix tant més incommovible com més baix el nivell cultural; el truc del "basic language" fa miracles. Doneu-los un text literari mitjanament normal en aquella altra llengua que creuen saber tan bé i hauran de reconèixer, astorats, que no n'entenen ni la meitat de les paraules; en recordo un que hagué de rendir-se a la primera ratlla davant la paraula "almez", essent així que hauria reconegut un lledoner d'una hora lluny entre milers d'arbres d'altres espècies. Podria multiplicar els exemples, llàstima que els millors semblaria que me'ls empesco; un xicot del meu poble m'escrivia una vegada: "Enguaño colliremos mucho de blato". L'ortografia era impecable; si hagués escrit bonament en català, sinó que, segons ell, "no en sabia", potser l'ortografia hauria deixat a desitjar, però el lèxic i la sintaxi, que són la substància de l'idioma (l'ortografia no n'és més que un vestit extern i convencional), haurien estat modèlics: pocs anys després hauria escrit "enguany collirem molt de blat" i millor no ho podria dir ni un clàssic. La data de la carta on apareixia aquella perla era en efecte el 1930: coses així ens feien riure aleshores com uns beneits quan no ens haurien hagut de fer riure sinó tot el contrari. Perquè una tal perla avui ja es presentaria sota una altra forma; probablement "este año cogeremos mucho de trigo". Els mots del "basic language" ja no són ignorats; són la seva pobresa i la manera de disposar-los que traeixen la mecànica substitució de la llengua pròpia i natural per una altra que no ens és ni una ni altra cosa; o reaccionem a temps o podem trobar-nos per aquest camí, no sols que el català quedi esborrat del nombre de les llengües vigents, ans també que el nostre poble acabi perdent la facultat d'expressar-se en una veritable llengua i ho hagi de fer en un miserable "basic language" amb tot el que això implica de degradació mental.

Encara voldria que se'm deixés fer una darrera remarca de caràcter general al marge d'aquestes tan esperades Converses de Joan Coromines: que un mot no es trobi en el diccionari de Pompeu Fabra (al qual l'Institut ha reconegut el caràcter de normatiu) no vol pas dir per força que sigui dolent; ja hem fet notar abans com Coromines n'usa amb tota naturalitat alguns que es troben en aquest cas. El Dret no admet proves de caràcter negatiu (ex silentio), no hi ha motiu perquè les admeti la gramàtica. Que un mot s'hi trobi, és una prova que és bo (o almenys que té al seu favor l'opinió de Pompeu Fabra o l'autoritat de l'Institut); la prova és positiva i per tant vàlida. Que un mot no s'hi trobi, tant pot voler dir que és inadmissible o inaconsellable com simplement que s'han descuidat de posar-l'hi. La Secció Filològica treballa, amb calma val a dir (potser no hi ha altra manera de fer-ho), per omplir de mica en mica aquestes llacunes; quan un escriptor té motius fundats, per raó dels seus coneixements literaris, gramaticals, històrics, científics o d'altra mena, per saber que un mot que no figura al diccionari normatiu és bo, farà santament d'usar-lo -majorment si és insubstituïble- i millor encara d'advertir a més la Secció Filològica, que no deixarà d'estudiar-ne la possible inclusió en una edició ulterior; parlo per experiència. I de passada em permeto d'indicar una vegada més a tan alta autoritat acadèmica que segueix mancant-hi una accepció tan important del mot "cataracta' com és la de gran salt que fa un riu molt cabalós, ¿quin traductor conscient gosaria posar res més que "cataractes del Nil" allà on el venerable Heròdot diu exactament això? ¿Pot haver-hi cap motiu perquè en català no es pugui dir "cataracta" en aquesta accepció com en totes les altres llengües llatines? Crec que no fóra sa de dur el nostre respecte fins a l'extrem de la superstició si en casos com aquest -i en podria esmentar d'altres- ens abstinguéssim de l'ús d'un mot o d'una de les seves accepcions per la simple raó que Pompeu Fabra es descuidà de posar-l'hi. ⁶

Com no ho fóra d'imaginar-se que tota la llengua catalana descansa en una sola autoritat, la de Pompeu Fabra. Un mot o un gir usats o recomanats per ell té al seu favor la seva autoritat, que és moltíssima; un mot o un gir usats per Ramon Llull, per Bernat Metge, per Ausiàs March, per Joanot Martorell, per Verdaguer, per Guimerà, per Joaquim Ruyra, per algun dels nostres grans escriptors considerats amb raó clàssics, no en tenen pas menys; al capdavall és de la d'ells que deriva la de Pompeu Fabra. Crec que com a criteri general podríem suggerir que quan un mot o un gir és d'ús corrent a la majoria del territori i es troba usat per bons escriptors ja des d'una època relativament antiga (posem-hi des de fa un segle) el seny més elemental aconsella de no condemnar-lo a la lleugera.

Després de les Converses filològiques que ens han inspirat aquests llargs comentaris marginals, veurà el lector que la segona part d'aquest llibre s'intitula Lleures d'un filòleg. Que la modèstia del títol no l'enganyi; es tracta, com veurà, d'uns treballs importantíssims i que era una llàstima que es trobessin dispersos. ⁷ Comentar-los, ni que fos marginalment, excediria la nostra competència. Només ens permetrem d'aconsellar al lector que no es deixi intimidar per l'aparença àrida que dóna a algun d'ells el seu rigor científic; si s'hi endinsa, els trobarà plens d'idees i suggestions que a tots ens afecten i interessen en tant que membres d'aquesta gran família unida pel lligam d'una llengua.

El llibre acaba amb una tercera part, Els mestres recordats, on són evocades les altes figures de Jakob Jud i de Pompeu Fabra. El lector hi trobarà un altre aspecte de Joan Coromines: el fervor del sentiment filial que li inspiren els seus màxims mestres. El gran lingüista que potser ens intimidava amb el rigor dels seus mètodes i la vastitud de la seva documentació, ens parla ara emocionadament: vet aquí que també té un cor i en veritat un gran cor. No és cap sorpresa per als qui el coneixem de fa anys.

JOAN SALES

Barcelona, setembre de 1971

N o t e s

S'ha remarcat que la composició actual de la Secció Filològica s'aparta força de la que li volgué donar fundacionalment Prat de la Riba (amb predomini dels escriptors o almenys equilibri entre ells i els erudits i filòlegs), ja que els escriptors només hi són representats pel poeta J. V. Foix. Ben cert que una acadèmia composta només de filòlegs i erudits s'assemblaria a una cambra legislativa composta només de juristes; aquests han de donar forma tècnica a les lleis, però inspirar-les pertoca als representants populars, paper que en l'acadèmia d'una llengua viva escau als escriptors. Per això veiem que la francesa, mare i model de totes elles, està integrada per escriptors en gran majoria i encara triats de manera que representin capes socials i tendències ben variades; i s'hi duu la preocupació de la representativitat al punt de procurar que no hi manquin normalment representants ben escollits de l'Església i de l'Exèrcit com a cossos històricament importantíssims de la França culta. Una acadèmia exclusivament de filòlegs sols tindria sentit tractant-se d'una llengua ja morta. Tot això, repetim-ho, és ben cert; però qui sap si en les circumstàncies en què calgué viure des de 1939 no haurà estat la manera més prudent de cobrir les vacants. (torna a la crida)

El seu Ensayo de gramática del catalán moderno ja estava escrit el 1888 i aparegué el 1891. (torna a la crida)
Fóra massa llarg, i d'altra banda impropi d'aquest lloc, explicar per què la qüestió del llenguatge guarda estreta connexió amb la d'assegurar a la novel·lística la difusió que li cal per viure; però el lector comprendrà prou bé que una de les condicions, i no pas la menor, que fan que una novel·la sigui "llegible" és que no s'hi topi a cada pas amb mots o construccions que en desfan la versemblança de l'ambient o dels personatges (hem vist, en novel�les policíaques, uns diàlegs entre gàngsters dels baixos fons amb un raig de "llurs", de "quelcoms" i de "àdhucs com no se senten ni als nostres doctes i estimats amics de la Filològica, almenys quan parlen seguit i espontàniament). Un veritable novel·lista sap que a més dels dialectes geogràfics, tan ben estudiats pels filòlegs, hi ha els dialectes socials: una portera no parla igual que una marquesa, hi ha un català "menestral" com n'hi ha un de "burgès" -i tot això sense moure'ns de ciutat-; hi ha encara, com tot novel·lista de raça sap o sent instintivament, el dialecte "personal", propi de cada personatge. Els fins de la novel·lística són uns i els de la gramàtica uns altres; uns i altres hauríem de mirar d'ajudar-nos com bons germans, sempre tenint en compte els fins propis de cada u, i no pas entretenir-nos a crear estultament problemes innecessaris i insolubles -que farien impossible una novel·lística normal en català. (torna a la crida)
Assistí a poques, però en canvi nosaltres anàvem sovint a veure'l per parlar-li de les qüestions que ens preocupaven. Personalment li dec valuosissims consells. (torna a la crida)
La darrera que jo hi oposava, que és la relativa al llenguatge col·loquial (diàlegs entre personatges de les classes populars reproduïts en novel·les i comèdies de to actual i realista), és resolta per Joan Coromines, com veurà el lector, aconsellant que no es llegeixi en tals casos la "a" de "per a", com no llegim la primera "r" de "arbre" o "prendre" i la majoria de les finals, la "c" de "doncs", la primera "s" de "aquests", la "u" de "quasi", la primera "a" de "quaranta", etc. Pot fer estrany que una "a" aïllada pugui considerar-se muda; és molt possible que Coromines tingui raó i que només es tracti d'avesar-nos-hi. Carles Riba, amb qui també havia parlat d'aquesta qüestió que tant ens preocupava, en la seva segona traducció de l'Odissea marcava amb un apòstrof ("per'") l'elisió d'aquesta "a" i ens suggeria d'adoptar aquesta solució en aquells casos. (torna a la crida)
Aprofito l'ocasió per assenyalar així mateix als nostres doctes acadèmics que la forma cangur per designar el famós marsupial d'Austràlia és impròpia, només explicable per aquella repugnància infundada enfront de les terminacions en -o (pronunciada -u en català oriental) de què s'ha parlat abans. El mot australià indígena, transcrit pels anglesos kangooroo i pels francesos cangourou, ha de donar en català canguru, que precisament és tal com d'una manera ben espontània ja ho diu tothom. (torna a la crida)
A cada un s'indica on fou publicat primerament. Dos d'ells han estat traduïts pel seu autor al català expressament per a aquesta edició i a tots ha fet importants afegits i rectificacions. Les Converses filològiques, el treball final i els copiosos índexs es publiquen ara per primera vegada.(torna a la crida)

Uns comentaris al marge d'aquest llibre

Uns comentaris
al marge d'aquest llibre