L'obra literària de Joan Sales

per Ramon Pla i Arxé

Pocs autors com Joan Sales deixen en el lector una sensació tan viva, tan directa i intensa de la seva voluntat d'explicar-ho tot com volent preservar de l'oblit o de a confusió tot allò que fou la seva gran experiència. A això sembla respondre la quantitat d'incidents i personatges que formen el gran fris de Incerta Glòria i els constants meandres narratius que detenen i dispersen el fil narratiu i que fan la impressió d'estar urgits per l'imperatiu de donar fe del seu món sense reserves de cap record, de cap matís, de cap sensació. D'altra banda, les constants correccions i amplificacions a què sotmeté la novel·la -1956, 1962, 1969, 1971, 1981- també fan pensar -censures al marge- en aquesta mateixa voluntat de no oblidar res, de retornar al ja dit per a fer-ho més revelador d'una experiència irrepetible. I en darrer terme, aquest sembla també el sentit que tota obra literària de Joan Sales -Incerta Glòria, Cartes a Màrius Torres, Viatge d'un moribund- no sigui altra cosa que modulacions sobre el mateix món literari, sobre la mateixa experiència, a la qual retorna una i altra vegada. La sensibilitat literària que es desprèn de tot aquest material, insisteixo, és la d'un gran conversador. D'un conversador fervent i apassionat amb el seu relat -barreja de deure moral i passió narrativa- que volgués deixar testimoni del que veié i sentí, com si de ningú, sinó d'ell, depengués que ho sabéssim.

I en depenia. Encara que només fos pel que fa als materials de la novel·la, Sales havia de ser conscient que explicar històries de la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts no era, precisament, la versió més difosa el 1956. Menys, encara, que els protagonistes, situats inequívocament en la defensa per les armes de la legalitat republicana, tinguessin com a tema constant de les seves converses epistolars -de les seves vides- el Cristianisme, compensant així l'esquematisme i la polarització ideològiques que amb tant d'entusiasme d'una i altra banda es fomentà.

Aquesta, però, és una actitud que va molt més enllà d'una honesta voluntat d'equanimitat històrica. Els personatges de Joan Sales tenen un món interior dens i, per això, viuen la guerra però no en són només el seu símptoma. Per Joan Sales, un home no és el seu bàndol; i per entendre això cal recordar que els personatges -i el mateix Sales- no dubten de jugar-se la vida per les seves conviccions. La guerra, en aquest sentit, és una circumstància indefugible, però no la identitat del món narratiu de Sales. Aquesta perspectiva dota al fris històric d'una complexitat tan incòmoda com valuosa i així personatges tan diversos com un anarquista i un fabricant de pasta per a sopa se'ns presenten amb una proximitat afectiva directa, autèntica i convincent. Amb la naturalitat de qui parla de persones i no, per tant, de personatges prèviament manufacturats per al consum de la idealització o del descrèdit.

El que apunto, però, pot fer pensar al lector que estem parlant d'una vaga tolerància que o s'exhibeix com a mostra d'un imperatiu moral o la destil·la un escepticisme intel·lectual neutral o indiferent. Ni una cosa ni l'altra. Els personatges de Sales comparteixen més aviat l'actitud antiintel·lectual de l'home comú per al qual un crim és un crim i un arribista polític és un aprofitat sense vergonya per molt maquillatge ideològic que s'apliqui. Per a l'autor el problema no és la tolerància, sinó la complexitat, i Joan Sales quan enfoca narrativament de prop un personatge és per revelar-ne una història moral complexa. Aquesta complexitat es també patent en l'estructura de la novel·la, ordida amb el testimoni directe dels personatges i, per tant, feta de contradiccions i perspectives -dialèctica, digué el crític de la Nouvelle Critique- amb explícita renúncia a la seva intervenció demiúrgica com a narrador.

Una necessitat moral

És per tot això que el conjunt de la novel·la dóna una visió, segurament per primera vegada, molt complexa i alhora gens escèptica del conflicte civil. I plantejar les coses així el 1956 era alguna cosa més que una aportació positiva, era una necessitat moral d'urgència.

No és, però, el valor de la crònica allò que fa de l'obra de Joan Sales un testimoni singular i irrepetible. Per completa que sigui una novel·la sempre és una crònica una mica confusa. I en el cas de Incerta Glòria, massa sovint la voluntat de cronista el duu a diluir la tensió en l'anècdota excessiva. Sovint he pensat que una tasca de depuració l'hauria beneficiat més que no la d'agregació constant de materials. La capacitat de donar una imatge prou complexa del seu temps és més aviat una conseqüència de la seva voluntat d'explicar una experiència espiritual i, en això pren, em sembla, tot el seu sentit l'obra literària de Joan Sales, missatge singularíssim des d'aquesta perspectiva i raó de la seva voluntat d'explicar i, en el fons, explicar-se.

Els personatges de la novel·la de Sales viuen unes situacions extraordinàries a causa de la guerra, però les seves vides tenen l'ordit de la quotidianitat. Són joves -d'uns vint-i-cinc anys- tres d'ells soldats al front i el quart la muller d'un d'aquests soldats que viu les angúnies de la reraguarda. Es confien en llargues epístoles i confidències i es mouen per la supervivència, per trobar l'escalf de l'amor i per aconseguir l'àmbit de coherència moral i ideològica més honesta possible. Cal, potser, insistir en la raonabilitat d'aquests processos, no perquè els falti l'interès argumental o la finor de l'anàlisi psicològica -el món de Trini, la muller, és esplèndid, poso per cas-, sinó justament per a posar en relleu l'element pertorbador d'aquest món. Si no fos pel personatge de Juli Soleràs, el món dels altres personatges fóra un món raonable i congruent al qual no falta res sinó la calma i la pau per a ordenar-lo i fruir-lo. Però la novel·la ens presenta els tres corresponsals i confidents -Lluís, Trini i Cruells- absolutament obsessionats per Juli Soleràs, un personatge a vegades antipàtic i repulsiu, a vegades generós i sempre contradictori. Ell esdevé el centre de la narració i el lector es pot preguntar raonablement què té de fascinant aquest tipus que és capaç de tendresa i de traïció, de lascívia barroera i de sensibilitat, de violència i d'apatia i que resulta difícilment comprensible. Ell és, però, em sembla, la clau de volta de l'obra de Sales.

La presència de Juli Soleràs és inquietant per als personatges i per al lector. I la inquietud la provoca la seva voluntat de viure frontalment la contradicció.

Si el món, ens diu la figura de Soleràs, no té un sentit que el transcendeix, és un joc d'absurds. I el personatge malda per mostrar-ho, no des de la possessió segura del sentit, sinó des de l'experiència radical del buit, des de la negació al maquillatge protector de l'aparent harmonia de la vida. I per això, aquest personatge dostoievskià, tendre i sensible, opta provocadorament per exhibir l'obscenitat a què redueix la transmissió d'una vida sense sentit, o a subratllar que la mort -i l'heroisme de la guerra- no va més enllà d'un gest macabre. És per això que Soleràs prefereix el fracàs, busca l'aïllament, desemmascara l'aparent harmonia de les idees i s'arrauleix, ferit, impotent i provocador, en l'autenticitat de la derrota. I en darrer terme aquest és el motiu de la fascinació que provoca en els altres personatges, que hi troben el testimoni irreductible dels seus desenganys, de les incerteses de les seves glòries,

Des del buit, o des de l'infern dostoievskià, aquesta és una experiència religiosa que Joan Sales identifica amb la fe. Inequívocament. Però fóra perdre el sentit del text reduir-lo a una recomanació apologètica. L'apologia és clara i nítida i aquesta de Incerta Glòria és una experiència del bé i del mal contradictòria, complexa com tota experiència humana. Atenuada per la bonhomia mediterrània, un punt dispersa per l'anècdota.

Recomanaria al lector que llegís des d'aquesta perspectiva tot l'itinerari de les Cartes a Màrius Torres, on els temes prenen un ritme intern esplèndid, i Viatge d'un moribund, un llibre de poemes potser amb un escàs sentit musical però d'una profunditat singularíssima, on el lector retrobarà el Sales més íntim.

Ramon Pla i Arxé

Avui, Lletres (23 de novembre del 1983)