Com altres textos dispersos o aparentment fragmentaris de Josep Pla, les Notes del capvesprol a què pertanyen les observacions següents es tanquen amb una repassada ràpida, esquemàtica, sobre la llengua i la literatura i sobre la relació de l'una amb l'altra. Antecedents (Leopardi, la literatura antiga)Leopardi escriví en «Zibaldone» (IV –63–D): «La literatura antiga,
per important que sigui, no basta a la llengua moderna. La llengua,
sobretot en els països on no hi ha societat, és sempre formada i
determinada per la literatura; dic sempre, això és successivament i
en tot temps; així, la llengua present, essent moderna, ha de ser
determinada, no per la literatura antiga, vull dir no la que la
determinà, sinó la que la determini actualment, això és, d'una
literatura moderna. D'aquesta manera, les províncies i ciutats
d'Itàlia que avui floreixen, literàriament a Itàlia, tenen molt més dret
a determinar la llengua italiana moderna, que la Toscana i
Florència, ja que aquest dret, aquesta influència de fet, no la pot
donar, a Itàlia (i a les nacions sense capital i sense societat,
etcètera) més que una absoluta preponderància de la literatura
actual de literatura única, determinativa de la llengua, perquè és
l'única cosa nacional i general en un país sense societat, sense
unitat política ni unitat de cap classe.»
VerdaguerLa nostra llengua, i per tant, la nostra literatura, havia arribat molt avall: a extrems de grolleria, de vulgaritat i d'irrisorietat que els Jocs Florals no pogueren aturar. Els Jocs Florals, que tractaren de crear una societat, o sigui una llengua civilitzada, foren combatuts per Pitarra i Almirall en nom del «català que ara es parla». Observin el matís: no el català que es parla, sinó el català que ara es parla. Ho promogueren, és clar, en el camp de la subversivitat i de la revolució –de la Revolució de Setembre, que fou un indescriptible fracàs. Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura La seva obra literària respon a la vitalitat que tingué, que fou molt gran. La seva literatura mística és com les altres. «L'Atl
àntida» avui és il·legible. El «Canigó» és un gran poema, sorprenent, extraordinari. L'obra en prosa de
Verdaguer no té comparació possible: extraordinari.
Notes del capvesprol
Joan Maragall
Del senyor Maragall es podria dir el mateix que Sterne digué de la rialla: les seves poesies, molts dels seus articles, són un fil a afegir al teixit de la nostra vida, a la roba de la nostra tradició mental i sentimental. Poeta i escriptor considerable.
Notes del capvesprol
Joaquim Ruyra
El senyor Joaquim Ruyra és un cas sensacional donat l'estat de la nostra llengua, quan es posà a escriure. Hem tingut la sort de tenir un prosista que posà sobre els ulls dels seus lectors –com feren alguns autors antics– les coses tal com són, objectives i clares. En totes les literatures, el fet és molt anormal; sempre triomfà la literatura d'imaginació, que és la més fàcil, sobre la literatura d'observació, que és la difícil. En aquest sentit, Ruyra és un escriptor sistemàticament defensable És un escriptor molt desigual. Les seves poesies són desagraciades. Algunes de les seves obres en prosa, cauen. La curiositat que tingué Ruyra per les coses filosòfiques és notable. L'obra en prosa –la bona– que portà a cap fou molt difícil: un gran esforç.
Notes del capvesprol
Josep Carner
Josep Carner, barceloní. He conegut, en aquest país, tres homes que han arribat a la màxima expressivitat: han estat Cambó, Carner i l'enginyer Duran Farell. Tots els altres (vull dir els coneguts meus) em semblà que quequejaven i que tendien a la inconnexió. Carner, no. Escriptor de ploma facilíssima, gran coneixedor de la llengua, fou un escriptor únic, probablement el més hàbil i coneixedor de la literatura actual. L'afirmació és certa tant en vers com en prosa. Ara: Carner, escriptor, posat en la situaciò actual del país, potser té un defecte: és massa perfecte, té una habilitat prodigiosa, no s'equivoca mai, no falla mai. Això li traurà una part dels lectors que hauria de tenir, perquè en aquest país hi ha lectors que no creuen en la perfecció literària, perquè estan habituats a la irrisorietat. Carner és un cas de sort única, sensacional.
Notes del capvesprol L'anomenada «Escola Mallorquina»
El canonge Costa i Llobera, de Pollença, Mallorca, profundament llatinitzat i italianitzant, és el cas del mallorquí que visqué a Itàlia que aconseguí el miracle de componejar la retòrica més digna amb la humanitat més real. El resultat fou prodigiós. El senyor Joan Alcover fou un gran líric, una mica massa curt, pel meu gust, excessivamnet limitat d'extensió, però d'una gran volada i molta gràcia.
Notes del capvesprol El cor del Noucentisme Soldevila, Bofill, Riba
En aquesta època hi hagué periodistes i escriptors, com Carles Soldevila, que contribuïren a crear una literatura i, per tant, una llengua socialment molt apreciable, càlida i de gran utilitat. La seva obra fou molt important.
Notes del capvesprol Josep Maria de Sagarra
Josep Maria de Sagarra tingué el do de la llengua i una facilitat de ploma excepcional. Educat als jesuïtes, tingué una lectura literària –en diverses llengües– i una memòria poètica considerable. Sorprenia els contemporanis. Potser es deixà emporar una mica per la seva espontània, prodigiosa, però sempre cultivada facilitat. Si Sagarra hagués projectat sobre la seva obra l'esforç que hagué de fer per traduir la «Commedia» del Dant –traducció considerable, cosa que fa un gran efecte pensant que una de les llengües més difícils de conèixer bé és l'italià, encara que la gent d'aquest país es pensi el contrari–, Sagarra seria un dels més grans literrats d'aquest parlar. També es dedicà a la dramatúrgia. La dramatúrgia consistent a establir un diàleg entre dues persones –com a mínim. L'un i l'altre. L'un és l'autor del drama, o sigui l'autor mateix, i, com que Sagarra es coneixi a si mateix, això és fàcil. Però l'altre, qui és? El coneixia, Sagarra? De tota manera, en poesia, sobretot, ens ha deixat coses extremament notables.
Salvador Espriu
Salvador Espriu és un escriptor molt curiós. Al meu entendre, hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua. Ho he sostingut sempre. Hauria pogut ser un Ruyra molt més esvelt, incisiu i psicològicament més complicat. El que ha fet (poc) en la prosa és inoblidable. Però no ha escollit aquest camí i s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc vital més delirant. Aquesta poesia, l'entenen alguns, i per a molts altres és
inintel·ligible. El tracte potser no era aquest. El tracte, el compromís d'aquestes generacions, és acostar el nostre poble a la llengua i a la literatura –de les quals no tenen la menor idea. Espriu és un home d'una gran cultura –de vasta i excel·lent cultura. «La pell de brau» –un llibre sobre Espanya– és vulgar però enormement savi, ple d'escarafalls i gemecs personals. El meu respecte per Espriu és total.
Notes del capvesprol A P È N D I X SVerdaguerA la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de l'«Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho... Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent... El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d'haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc així mateix que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana, autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat.
–La mística, la poesia mística de Verdaguer...!
Però jo voldria que algú m'expliqués quina relació té aquest país, poblat d'aquesta classe de pagesos, d'aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m'expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera. La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla. RuyraEn l'«Homenot» que vaig escriure sobre Ruyra hi ha una referència a la gran sorpresa que li produí l'èxit immens de Prat de la Riba i dels seus col laboradors. (Vegeu el seu discurs sobre l'obra de Prat de la Riba.) Ruyra fa examen de consciència. Compara la passivitat de la gent del seu temps amb l'empenta dels col laboradors de Prat, però no sap veure -o potser-no vol dir-ho- que la seva in&útil passivitat prové del cofoisme catòlic de la gent del seu temps. Els joves que canviaren la cara del país (Fabra, Pijoan, D'Ors, molts elements de l'Institut) pensaven d'una manera absolutament diferent. Per altra part, és també observable que el nyeu-nyeu dels escrits de Ruyra és visible en molts llibres de capellans. És una manera d'ésser -una fruita del país i del temps.. I no pas solament d'aquest país (la hipocresia eclesiàstica examinada per Sainte-Beuve). Els capellans que tenen aquesta segona manera, aquesta màscara, em fan posar la pell de gallina. Si més no em fa l'efecte que el qui té aquest matís en l'estat més pur és Ruyra mateix. Més sobre Joan MaragallMaragall és un escriptor molt ben educat, perquè causa sempre al lector, no pas una sensació de superioritat, sinó que, el que escriví, ho pot escriure qualsevol altre. Resulta, però, que aquest qualsevol altre encara no s'ha produït -que jo sàpiga, almenys. Aquesta classe d'escriptors són, al meu entendre, els millors que hi ha i tenen un avenir molt assegurat. Causen una impressió de facilitat -dificilíssima- al lector, de cortesia permanent: aquesta és la clau. En molts aspectes Maragall fou un admirable estrateg de la immortalitat. (Notes disperses) ![]()
|