 |
Tendències personals |
Com altres textos dispersos o aparentment fragmentaris de Josep Pla, les Notes del capvesprol a què pertanyen les observacions següents es tanquen amb una repassada ràpida, esquemàtica, sobre la llengua i la literatura i sobre la relació de l'una amb l'altra.
La passió amb què Pla es refereix a la llengua –cadascú matisarà aquesta passió amb els atenuants que hi trobarà adequats– és una constant en tota la seva obra. També ho és el lligam estretíssim entre la literatura i la llengua. Ens limitem a remarcar-ho. Si, a més, això serveix per ajudar a comprendre la invariable consciència que Pla tingué respecte al seu país, potser també haurem ajudat a posar al lloc que els correspon totes les petites anècdotes de l'espionatge, el Premi d'Honor, etc.
Aclarim per endavant que tant el títol com els apartats en què hem estructurat el text són nostres, no pas de l'autor.
Antecedents (Leopardi, la literatura antiga)
Leopardi escriví en «Zibaldone» (IV –63–D): «La literatura antiga,
per important que sigui, no basta a la llengua moderna. La llengua,
sobretot en els països on no hi ha societat, és sempre formada i
determinada per la literatura; dic sempre, això és successivament i
en tot temps; així, la llengua present, essent moderna, ha de ser
determinada, no per la literatura antiga, vull dir no la que la
determinà, sinó la que la determini actualment, això és, d'una
literatura moderna. D'aquesta manera, les províncies i ciutats
d'Itàlia que avui floreixen, literàriament a Itàlia, tenen molt més dret
a determinar la llengua italiana moderna, que la Toscana i
Florència, ja que aquest dret, aquesta influència de fet, no la pot
donar, a Itàlia (i a les nacions sense capital i sense societat,
etcètera) més que una absoluta preponderància de la literatura
actual de literatura única, determinativa de la llengua, perquè és
l'única cosa nacional i general en un país sense societat, sense
unitat política ni unitat de cap classe.»
El poeta datà aquest escrit el dia 10 de novembre de 1821. Cent
anys justos després, el vaig llegir a Gènova i vaig quedar fascinat per un interès que m'ha durat tota la vida. Aquest interès m'ha durat perquè sembla escrit pel nostre país –agafant ara el nostre país fins on arriba la nostra llengua. La nostra llengua i literatura antigues són objectes d'arqueologia –són coses mortes, i això no vol pas dir que jo no sigui partidari d'editar els nostres clàssics ni de promoure els estudis de la llengua antiga. He tingut molta curiositat per aquestes coses, que de vegades tenen un gran interès i altres menys –vull dir en relació amb la humanitat d'avui, que bàsicament és la de sempre. Quan aparegué Montaigne a França –aquest senyor és molt important per a descobrir la humanitat llatina– aquest país ja havia emmudit i el mutisme durà decennis i decennis.
Un dia vaig sentir dir a Joan Coromines que l'esforç que s'ha fet a Catalunya, en aquesta època, per crear una llengua i una literatura ha estat formidable –potser més gros que el que utilitzaren els escriptors antics. Tinc por que aquesta és una veritat com un temple. Aquells vells escriptors feren el que pogueren. Són persones que fan una llàstima autèntica. ¿És possible que hi hagi una llengua i una literatura, si darrera no hi ha un país? Aquells pobres llàtzers foren les víctimes més visibles de lña nostra política –o sigui, de la nostra història. ¿Tindrem algun dia, en aquest país, una autèntica i objectiva història? La podríem tenir, perquè no som res i seria de molt profit. Els països que són alguna cosa tenen la seva, que generalment és falsa, p
erò que és la que els convé. ¿Com és possible que els nostres reis no convertissin Barcelona en una capital autèntica i permanent i constant –com les famílies
eials franceses crearen la capital de París i els grecs Atenes i els llatins Roma? Sobre les societats cortesanes d'aquests reis, en tenim vaguíssimes notícies. Tot està per fer. Sense una capital i una societat, ¿com és possible l'existència d'una llengua i d'una literatura? ¿Per què deambularen tant els nostres reis? I els útils, per què foteren el camp per sempre més? El testament de Jaume I és horripilant. És anomenat el Conqueridor. ¿El Conqueridor de què? ¿D'on sortí aquesta teoria segons la qual un regne es pot dividir com si es tractés d'un testament particular d'un ciutadà qualsevol? Una política pot donar una cosa per obtenir-ne una altra de més valuosa. És el que feren sempre les cases regnants a França. El resultat els ho far&agrav
e; veure clar. Qui el Conqueridor sembla haver conquerit és Joan Fuster a V
alència i el filòleg Moll a Mallorca. És alguna cosa, però els altres ens han girat l'esquena. A l'espai del que en diuen avui la Catalunya nord, tothom. El resultat ha estat realment impressionant, però ara sembla que ve el progrés dels sentiments. Que aquest progrés no es faci esperar gaire, perquè contràriament ja no hi serem a temps. La destrucció del Llenguadoc pel nord de França i Simó de Montfort ens hauria de servir de lliçó política inesborrable, però el que és un fet és que, d'aquest enorme esdeveniment, la gent d'aquest país no n'ha tingut, durant segles, ni la menor idea. Ara, que consti que jo no he estat mai expansionista més enllà dels territoris de la llengua. Tot això dels almogàvers i els catalans de Grècia, vistos a través
de la història d'avui, és un esdeveniment grotesc. ¿Quan tindrem una història que no contingui les collonades de les històries purament romàntiques que van sortint? És una hi
stòria que ho justifica tot, que ho accepta i cobreix tot. A tot arreu, la història és dialèctica, crítica. Som uns genis permanents considerables, però sistemàticament vençuts. ¿Es pot demanar un relleu escultòric més bonic? El que ho cobreix tot són el xovinisme i el patriotisme. És una tendència tan permanent, que arriba fins als nostres dies. La història moderna del país n'és plena.
Tornem a la literatura. No cal dir que Leopardi només creu en la literatura viva. Escriu en la nota següent a l'anterior: «Sembla un despropòsit, però en tot cas és cert que una llengua és tant més apta i de l'elegància i la nobilitat més exquisides en el parlar i més elevada i d'un estil més sublim quan la seva substància és més popular, quan la llengua és més emmotllada a la manera de parlar domèstica, familiar i vulgar.» La meva adhesió a aquest escrit no té cap importància, però és completa.
Jo no sóc, per desgràcia, arqueòleg, de manera que el lector m'haurà de perdonar si escric que m'ha interessat més la llengua i la literatura del temp temps que l'antiga, que, de vegades, és excel·lent i altres menys, però que en tot cas és inservible si no es vol fer l'esnob i escriure el català com una llengua morta. D'esnobs d'aquesta classe, en aquest país, sempre n'hi ha hagut notòriament. Així diré unes banalitats personals i que potser tenen un cert interès sobre els autors d'aquest país que he llegit més.
Verdaguer
La nostra llengua, i per tant, la nostra literatura, havia arribat molt avall: a extrems de grolleria, de vulgaritat i d'irrisorietat que els Jocs Florals no pogueren aturar. Els Jocs Florals, que tractaren de crear una societat, o sigui una llengua civilitzada, foren combatuts per Pitarra i Almirall en nom del «català que ara es parla». Observin el matís: no el català que es parla, sinó el català que ara es parla. Ho promogueren, és clar, en el camp de la subversivitat i de la revolució –de la Revolució de Setembre, que fou un indescriptible fracàs. Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura La seva obra literària respon a la vitalitat que tingué, que fou molt gran. La seva literatura mística és com les altres. «L'Atl
àntida» avui és il·legible. El «Canigó» és un gran poema, sorprenent, extraordinari. L'obra en prosa de
Verdaguer no té comparació possible: extraordinari.
Notes del capvesprol
Observacions de joventut (del Quadern gris)
Joan Maragall
Del senyor Maragall es podria dir el mateix que Sterne digué de la rialla: les seves poesies, molts dels seus articles, són un fil a afegir al teixit de la nostra vida, a la roba de la nostra tradició mental i sentimental. Poeta i escriptor considerable.
A propòsit de Joan Maragall
Notes del capvesprol
Un apunt al marge
Joaquim Ruyra
El senyor Joaquim Ruyra és un cas sensacional donat l'estat de la nostra llengua, quan es posà a escriure. Hem tingut la sort de tenir un prosista que posà sobre els ulls dels seus lectors –com feren alguns autors antics– les coses tal com són, objectives i clares. En totes les literatures, el fet és molt anormal; sempre triomfà la literatura d'imaginació, que és la més fàcil, sobre la literatura d'observació, que és la difícil. En aquest sentit, Ruyra és un escriptor sistemàticament defensable És un escriptor molt desigual. Les seves poesies són desagraciades. Algunes de les seves obres en prosa, cauen. La curiositat que tingué Ruyra per les coses filosòfiques és notable. L'obra en prosa –la bona– que portà a cap fou molt difícil: un gran esforç.
Notes del capvesprol
Una observació addicional sobre Ruyra (de les Notes per a Sílvia)
Josep Carner
Josep Carner, barceloní. He conegut, en aquest país, tres homes que han arribat a la màxima expressivitat: han estat Cambó, Carner i l'enginyer Duran Farell. Tots els altres (vull dir els coneguts meus) em semblà que quequejaven i que tendien a la inconnexió. Carner, no. Escriptor de ploma facilíssima, gran coneixedor de la llengua, fou un escriptor únic, probablement el més hàbil i coneixedor de la literatura actual. L'afirmació és certa tant en vers com en prosa. Ara: Carner, escriptor, posat en la situaciò actual del país, potser té un defecte: és massa perfecte, té una habilitat prodigiosa, no s'equivoca mai, no falla mai. Això li traurà una part dels lectors que hauria de tenir, perquè en aquest país hi ha lectors que no creuen en la perfecció literària, perquè estan habituats a la irrisorietat. Carner és un cas de sort única, sensacional.
Notes del capvesprol
Sonet de Carner i comentaris successius de Josep Pla
L'anomenada «Escola Mallorquina»
El canonge Costa i Llobera, de Pollença, Mallorca, profundament llatinitzat i italianitzant, és el cas del mallorquí que visqué a Itàlia que aconseguí el miracle de componejar la retòrica més digna amb la humanitat més real. El resultat fou prodigiós. El senyor Joan Alcover fou un gran líric, una mica massa curt, pel meu gust, excessivamnet limitat d'extensió, però d'una gran volada i molta gràcia.
Notes del capvesprol
El cor del Noucentisme Soldevila, Bofill, Riba
En aquesta època hi hagué periodistes i escriptors, com Carles Soldevila, que contribuïren a crear una literatura i, per tant, una llengua socialment molt apreciable, càlida i de gran utilitat. La seva obra fou molt important.
La literatura del Montseny de Jaume Bofill i Mates i les seves «Sàtires» són extremament remarcables. Les seves «Sàtires» tenen una substància catalana única i un barcelonisme de la més pura autenticitat.
No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur –obscurit, potser, per la versificació. També fou molt més filòsof que poeta l'Alfieri, i aquests últims anys, Paul Valéry a França. Les traduccions del grec i del llatí, de Riba, considerables (Fundació Bernat Metge). Riba fou un home apassionat.
Notes del capvesprol
Vegeu també la nota de Pla a la traducció de Kavafis per Carles Riba
Josep Maria de Sagarra
Josep Maria de Sagarra tingué el do de la llengua i una facilitat de ploma excepcional. Educat als jesuïtes, tingué una lectura literària –en diverses llengües– i una memòria poètica considerable. Sorprenia els contemporanis. Potser es deixà emporar una mica per la seva espontània, prodigiosa, però sempre cultivada facilitat. Si Sagarra hagués projectat sobre la seva obra l'esforç que hagué de fer per traduir la «Commedia» del Dant –traducció considerable, cosa que fa un gran efecte pensant que una de les llengües més difícils de conèixer bé és l'italià, encara que la gent d'aquest país es pensi el contrari–, Sagarra seria un dels més grans literrats d'aquest parlar. També es dedicà a la dramatúrgia. La dramatúrgia consistent a establir un diàleg entre dues persones –com a mínim. L'un i l'altre. L'un és l'autor del drama, o sigui l'autor mateix, i, com que Sagarra es coneixi a si mateix, això és fàcil. Però l'altre, qui és? El coneixia, Sagarra? De tota manera, en poesia, sobretot, ens ha deixat coses extremament notables.
Notes del capvesprol
Josep Maria de Sagarra (un «Retrat de passaport»)
Salvador Espriu
Salvador Espriu és un escriptor molt curiós. Al meu entendre, hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua. Ho he sostingut sempre. Hauria pogut ser un Ruyra molt més esvelt, incisiu i psicològicament més complicat. El que ha fet (poc) en la prosa és inoblidable. Però no ha escollit aquest camí i s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc vital més delirant. Aquesta poesia, l'entenen alguns, i per a molts altres és
inintel·ligible. El tracte potser no era aquest. El tracte, el compromís d'aquestes generacions, és acostar el nostre poble a la llengua i a la literatura –de les quals no tenen la menor idea. Espriu és un home d'una gran cultura –de vasta i excel·lent cultura. «La pell de brau» –un llibre sobre Espanya– és vulgar però enormement savi, ple d'escarafalls i gemecs personals. El meu respecte per Espriu és total.
Notes del capvesprol
Article de X. Bru de Sala a propòsit d'aquest text
A P È N D I X S
Verdaguer
A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de l'«Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho... Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent... El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d'haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc així mateix que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana, autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat.
He sentit alguna vegada:
–La mística, la poesia mística de Verdaguer...!
Però jo voldria que algú m'expliqués quina relació té aquest país, poblat d'aquesta classe de pagesos, d'aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m'expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.
La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla.
Ruyra
En l'«Homenot» que vaig escriure sobre Ruyra hi ha una referència a la gran sorpresa que li produí l'èxit immens de Prat de la Riba i dels seus col laboradors. (Vegeu el seu discurs sobre l'obra de Prat de la Riba.) Ruyra fa examen de consciència. Compara la passivitat de la gent del seu temps amb l'empenta dels col laboradors de Prat, però no sap veure -o potser-no vol dir-ho- que la seva in&útil passivitat prové del cofoisme catòlic de la gent del seu temps. Els joves que canviaren la cara del país (Fabra, Pijoan, D'Ors, molts elements de l'Institut) pensaven d'una manera absolutament diferent.
Per altra part, és també observable que el nyeu-nyeu dels escrits de Ruyra és visible en molts llibres de capellans. És una manera d'ésser -una fruita del país i del temps.. I no pas solament d'aquest país (la hipocresia eclesiàstica examinada per Sainte-Beuve). Els capellans que tenen aquesta segona manera, aquesta màscara, em fan posar la pell de gallina. Si més no em fa l'efecte que el qui té aquest matís en l'estat més pur és Ruyra mateix.
Més sobre Joan Maragall
Maragall és un escriptor molt ben educat, perquè causa sempre al lector, no pas una sensació de superioritat, sinó que, el que escriví, ho pot escriure qualsevol altre. Resulta, però, que aquest qualsevol altre encara no s'ha produït -que jo sàpiga, almenys. Aquesta classe d'escriptors són, al meu entendre, els millors que hi ha i tenen un avenir molt assegurat. Causen una impressió de facilitat -dificilíssima- al lector, de cortesia permanent: aquesta és la clau. En molts aspectes Maragall fou un admirable estrateg de la immortalitat.
(Notes disperses)
Torna