|
Arquitectura Paisatges, visions La merla Els grills Bolets Ànecs |
|
Arquitectura
REACCIONO CONTRA MI MATEIX. Com és possible –em demano– que ningú no n'hagi parlat? No sé per què, però em sembla que l'obra de la gent en aquest país té una fredor glacial, gebrada, frigorificada. Les verticals són fredes i les horitzontals no tenen mica de gràcia. Només se salven les velles cases de pagès –el punt d'abandó graciós i madur que poden arribar a tenir. L'aire antimilitar, taujà, ple de bonhomia i de sonsònia, de l'arquitectura d'aquestes velles cases. Quan les reformen, estan perdudes, es tornen fredes, les arestes són massa dretes. El romànic és un estil humà, cordial, íntim i calent, però en el meu rodal no n'hi ha pas gaire. A penes existeix. A vegades m'agradaria de veure una forma romànica; però, com que no tinc cap mitjà de locomoció, anar a Sant Miquel de Fluvià o a Palera, prop de Besalú –Bech n'està enamorat– em resulta incòmode i pesat. Si haig d'anar d'una banda a l'altra utilitzant els transports habituals del país, la cosa és infernal. El menjar és horrible. Les habitacions de la meva pobresa, inhòspites. Així, haig de viure enmig de les formes de la burgesia, d'una fredor miserable.
Les catedrals, les verticals de les catedrals, 
són glaçades. La més bonica de Catalunya és la de la Seu d'Urgell, que és romànica. Potser les que ho són menys són les de Barcelona, a causa potser de la riquesa i l'epastifament de l'aire. Girona, Lleida, Vic, són catedrals que fan una basarda gebrada. Almenys a mi m'ho sembla. Però són sobretot fredes l'arquitectua de les cases, les pintures, les escultures del país –és a dir, tot allò que es projecta sobre la naturalesa meridional d'aquest país. És molt difícil de demostrar el que dic. No hi ha arguments. S'ha de sentir –s'ha d'haver posat l'atenció sobre les realitzacions del país; cal haver vist, per exemple, els quilòmetres de pintura que he vist, directament o reproduïda. D'on prové aquest fet? Que potser no té cor, la gent? O no té gràcia? O no té una manera cordial d'expressar-se? No ho sé. Només les formes velles de les cases de pagès em fan sentir alguna cosa –alguna cosa que no sabria definir, una certa gràcia humana. La resta em deixa indiferent. Sobre tot plegat hi hauria molt a dir, és clar.
Per quč sóc conservador
Barcelona gòtica
Invitació al viatge
Ara és el millor temps, estimat amic, d'anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent, aguda, i el paladar, emolat i abundant. El cel, alt i gloriós, fuig tothora, l'aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní d'esparreguera. En els recs hi ha una cueta d'aigua, surten els créixens de les vores, s'afinen els espàrrecs. En els horts, les faveres treuen l'ull i l'orella de llebre esverada. Els ametllers són de color de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat. Els detalls de les herbes es dibuixen amb una tendresa perfilada i dóna gust d'abandonar-se, amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d'aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.
La merla
(anotacions de diari - 1967)
A Anglaterra hi ha moltes merles, i a Oxford vaig passar algunes estones mirant aquests ocells sobre l'herba dels claustres dels col·legis. N'hi ha de moltes classes, una de les més corrents és la que s'anomena, en anglès, el black bird o ocell negre, per traduir-ho literalment. D'aquests ocells, a tot arreu n'hi ha, però fa l'efecte que en alguns llocs abunden extraordinàriament. N'hi ha més a Oxford que a Cambridge, cosa que és una llàstima, perquè aquest ocell és un prodigi decoratiu. En els parcs i quadrangles d'herba dels col·legis se'n poden veure molts. Jo em dedicava a mirar-los de vegades assegut sobre una pedra o recolzat sobre una columna, fumant una cigarreta.
A Oxford, em despertava la merla, o les merles, del jardí de la residència, molt aviat, quan encara el dia era incert. Em despertava de veritat, per sobre dels arcaics costums de la vida personal, i m'acostava a la finestra. A la matinada, havien caigut alguns ruixats primaverals. El ruixat sempre era imminent, però quan sortia el sol –plou i fa sol– els arbres agafaven un aspecte brillant, les gotes transformaven la botànica, i l'herba del jardí tenia un color verd-verdíssim, jove enlluernador, prodigiosament humit però sòlid, d'una solidesa suau –em semblava a mi. I llavors apareixia la merla, que corria un moment amb el seu bec groc i la seva llarga cua, sobre l'herba, picotejava un moment els brins molls i després, voltant cautelosament, pujava a la branca d'un arbre, una branca gotejant de la pluja immediata, i es posava a cantar amb una gorja pastosa i suavíssima, d'una qualitat de vi del Rin fruitat i fresc, d'una manera lleugerament àcida i en altres moments dolcíssima –i feia el cant de la merla.
Jo no sé per què els anglesos estimen tant les merles. Són reacis a l'exhibicionisme –parlant en general s'entén–, i la merla és un dels ocells que porten l'exhibicionisme fins a la coqueteria. L'estimen, probablement perquè és un ocell tan decoratiu, perquè la composició que formen l'estil del seu cos de color negre, amb el bec groc, el verd dels prats i dels jardins i el color daurat de les velles pedres dóna una de les combinacions més simples de color i més prodigioses que es poden imaginar. És com una tapisseria de Pèrsia d'una coloració exacta, un punt dolç que fascina la vista. La merla corre sobre l'herba, hi passa, sempre hi té una presència fugitiva. És la seva coqueteria. Juga a amagar-se i exhibir-se. Sovint desapareix darrera un roure o un arbust espès i l'herba queda solitària, massa nua i impúdica als ulls de l'observador. Però de cop i volta, en el moment més impensat, reapareix la merla, de vegades amb un pas ràpid i nerviós i sempre com si fugís; altres vegades, lentament i amb la calma de la seguretat més completa. L'herba queda altra vegada plena de la seva presència, decorada amb una naturalitat absoluta i decorada, a més a més, d'una manera mòbil i viva. La merla no para mai i el seu decorativisme no és estàtic i d'una fixesa momificada, sinó espontani i popular com si tingués la pruïja de la vida. No es pot dir mai el que farà la merla. Té la coqueteria de l'adolescència femenina en llibertat completa.
Les seves plomes són fosques –negres–, però és un ocell burleta. El seu cant és sorprenent. Quan inicia una passada, les primeres frases causen una impressió de seriositat autèntica: semblen un reflex de sentiments musicals greus i pensarosos, elevats i construïts i fins i tot lleugerament severs. Però, tot d'una, el cant agafa un altre aspecte. La frase musical que es produeix no té res a veure amb el procés de les frases anteriors; apareix una frase aberrant, desconjuntada, generalment irrisòria i d'un aspecte modest i humil. És com un tret que hagués sortit per la culata, una cosa literalment imprevista. Les seves primeres frases
s'havien produït en un sentit ascendent. Els grans moments musicals que fins ara he pogut sentir m'han semblat de sentit ascendent. Aquest impuls d'ascensió, a través de la música, transporta l'esperit humà i crea aquell punt d'ànsia nerviosa –d'ànsia possessiva– que la cosa demoníaca de la música excita i turmenta en la sensibilitat humana. Els grans moments de la música són ascendents, projectats sobre l'espai. Els moments crepusculars, o en curs de descens o terra a terra, no somouen res.
Així, amb la merla succeeix que en el moment en què hom estava gairebé segur que remataria la jugada mantenint i exaltant l'elevació i la dignitat de les primeres frases, tot queda enderrocat i destruït i apareix l'ocell burleta, la merla irrisòria, inconformista, antiil·lusòria i cínica. I això que dic no és pas una constatació esporàdica. Les merles ho fan sempre. No hi poden fer més. Sembla que per als homes existeix alguna forma de progrés: per a aquests ocells, el seu cant no és susceptible de cap progrés. Rompen les seves pròpies oracions –i les alienes– les rompen admirablement bé retorcent el coll de les regles, dels cànons, i de la retòrica més distingida. Adorables merles! Són com la vida, com la cosa inaferrable que té la vida. En el moment de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul. Quan sembla que hom ho té tot, resulta que tot s'ha diluït. Quan arriba el moment de la temperatura d'amor, succeeix que la senyoreta té mal de queixal i no està per a res. Les merles ens ensenyen –quan canten– a tenir de la providència una idea modesta i plausible.
Les merles m'han fet pensar en el rossinyol. Ara és el temps del rossinyol en el meu país. Quan arriba aquest temps els rossinyols canten amb una qualitat i un entusiasme elevadíssims. El rossinyol és l'antimerla. El seu destí és prendre's les coses seriosament: cantar amb un ímpetu magnífic. El rossinyol no és exhibicionista. És gairebé invisible. No té vistositat ni coqueteria. Les seves dimensions són petites, els seus colors –si es fa possible de veure'ls– a penes es recorden. Però el rossinyol, que és un ocell frenètic, no falla mai en els crescendos, en la follia ascensional del seu cant, remata sempre les seves frases amb una elevació i una temperatura perfectes. És un ocell tan sever, d'una educació tan rígida, que estic segur que preferiria rompre la seva gorja i morir-se abans que li fallés la figura musical que elabora. El rossinyol sent la passió de l'amor, entra en el zel com un fanàtic enfollit. És un intuïtiu, un ésser encegat per una ànsia vital frenètica. La merla és un ocell humorístic, per no dir un cínic. El seu cant prejutja les seves relacions amoroses, que deuen ser de conveniència. És un voluptuós, més que un sensual. Les darreries del seu cant són iròniques, donen una idea del que deu ser la seva vida de família –vida que en els ocells és ja molt pobra i en les merles deu ser escassíssima. El que el fascina és córrer per sobre l'herba dels parcs anglesos, córrer-hi cautelosament per no fatigar massa el públic, formar part de l'element decoratiu dels grans centres de la instrucció i de la saviesa, dedicar el seu cant burleta (dintre la discreció) als professors estudiosos, greus i pensarosos. A Anglaterra hi ha més merles que rossinyols. De rossinyols, n'hi deu haver, és clar, però en aquests centres universitaris més aviat escassegen. Si n'hi hagués, estic segur que les merles no provocarien la curiositat ni la preeminència que susciten. Però les coses són així, la vida dels ocells està dominada per elements no gaire coneguts, i la merla no té contrincant a la Gran Bretanya en tant que merla.
Ningú no podria dubtar que el rossinyol canta molt millor que la merla. El rossinyol es manté en una posició de sublimitat imbatible. La merla és sorprenent i la seva presència musical no té res a veure ni amb la sublimitat ni amb la grandesa. Potser són ocells que es complementen. En el món hi ha d'haver de tot, sembla. El cant del rossinyol tindrà sempre molts i distingits admiradors. La merla en té molts menys, però la seva lliçó no és pas desdenyable: potser és més eficaç. L'empirisme del cant de la merla és potser més alliçonador que la contundència del cant del rossinyol. Si fes pagar entrada per ésser escoltat, produiria un espectacle inoblidable, d'una qualitat enlluernadora. La merla és més habitual, més lligada als dies d'entre setmana, als dies feiners, d'una quotidianitat corrent. Arravatats pel cant del rossinyol, sempre és possible la perpetració d'alguna insensatesa, encara que sigui inconscient. Amb el cant de la merla hi ha menys misteri. Romp la seva fraseologia, retorç el seu cant, surt amb un ciri trencat, posa molta palla a l'esquella, torna a la qualitat, l'abandona de seguida, baixa d'un roure, corre per l'herba cautelosament i fugitiva, entra i surt, contempla la pluja, s'escalfa al sol, xiula, calla, s'engresca, és un espectador de la vida. El rossinyol és sublim. La merla i el merlot són d'una grandiositat còmica i ridícula.
[ «Cartes de lluny» - El Nord ]
Notes de dietari
«El enigmático mirlo» Oriol Pi de Cabanyes (de La Vanguardia)
Els grills
Els grills són molt importants.
En el curs dels meus passeigs nocturns, de vegades comparo l'aspecte de la terra a l'hivern amb el que té a l'estiu –sobretot a darrers d'estiu. A l'hivern, la terra és muda, inerta, passiva. A l'estiu, la simfonia dels grills hi posa un oneig musical, generalment llarg, vast, d'una corprenedora bellesa. La terra es torna viva i, malgrat la seva habitual indiferència, sembla fer companyia.
[Notes disperses]
Bolets
Des del punt de vista del gust, la jerarquia dels bolets depèn de la tendència particular, o sigui, del caotisme –tan difícil d'aclarir– de la inclinació de la gent. No sóc pas un afeccionat a aquesta classe de 
comensals del món vegetal –ni molt menys–, però potser es pot establir algun principi. El bolet millor potser és l'ou de reig: és còsmic, llepissós, i el seu teixit és prodigiosament suau. L'ideal d'aquest petit monstre és aparèixer amb les gotellades d'agost i setembre. Si no es produeixen i la temperatura no es manté alta, no neixen. Sempre he cregut que aquest bolet és tan bo perquè en la seva espècie es produeixen les varietats malignes i mortals. És un bolet que passa la maroma entre la vida i la mort amb 
la ineluctabilitat de les coses de la naturalesa. Després, hi ha el pinetell. El pinetell –paràsit de les pinedes– és molt millor, al meu entendre, que el rovelló. El rovelló és un bolet obscur, ple de colors escenogràfics, d'un teatralisme colorístic mai no vist. El pinetell és més clar, més rosat, menys feudal, més lliure. El rovelló tendeix al coriaci. El pinetell té una mossegada més agradable. Si se li asseca la molsa, el rovelló es panseix i es torna dur. El pinetell té més resistència. Els comensals de soca tots són excel·lents –sobretot per a cuinar. Conservats i assecats, encara ho són més. Vull dir els moixins, les cues de rata, etcètera. La meva memòria és molt incerta. Hi ha persones que saben buscar i trobar bolets. Jo no n'he anat mai a buscar ni, passejant pels boscos, n'he sabut trobar mai cap. He estat en aquesta i en totes les coses un pur embadocat –un infeliç.
[Notes disperses]
Tardor i bolets al Berguedà
Ànecs xerraires i ànecs muts
Les persones habituades a viure en cases de pagès solen fer la distinció entre els ànecs xerraires, que, com les oques, no paren mai de xerrar i d'anar d'una banda a l'altra, sobretot si tenen un bassal d'aigua per a rabejar-se, i els ànecs muts, que fan un gran efecte perquè, tot i que semblen tenir una conformació física com els altres –cosa que no és ben bé exacta, però que ho sembla–, no diuen mai res i mantenen un silenci absolut, i al costat de la sorollosa loquacitat dels altres fan una certa pena, perquè sembla que el seu mutisme és obra d'alguna desgràcia. No. No es tracta de cap desgràcia. Són dues espècies diferents de la mateixa classe. Els ànecs muts són uns animals que tenen una certa tendència a la salvatgeria. Són uns salvatjots. Tendeixen a viure vora del bosc, s'endinsen a les bardisses, fan una vida marginal i separada. Les cases de pagès que no posseeixen un bosc immediat, és molt difícil que tinguin ànecs muts. Des del punt de vista culinari hi ha una gran diferència entre els ànecs xerraires i els ànecs muts. Els muts no tenen rival. Cuinats a l'estiu, quan fan el ple, amb naps de Campmany, presenten un plat suculent, de gran densitat, de carn incomparable, si estan cinc o sis hores al foc, com a mínim. És una de les últimes reminiscències de la cuina feudal en aquest país. Davant les seves substancioses delicadeses, tota la resta és una cuina per a inconscients.
[Notes disperses]
Torna